Funda de penjador amb tela reciclada - Hanger cover out of recycled fabric

Tenia uns quants penjadors antics, de fusta tan basta que començava a esgarrinxar les peces de roba que hi penjava... A fi de solucionar el problema i continuar fent-ne ús, vaig decidir cobrir-los de fundes. Ja ho havia provat abans, en aquest projecte, però ara volia quelcom diferent.
Disposava de texans per a reciclar, d'un retall de teixit gruixut -amb un estampat molt carregat- i tenia moltes ganes d'experimentar amb les aplicacions cosides...

En una de les fundes, a la vora, també hi vaig posar ondulina, com ja havia fet en el projecte anterior.

Vet aquí el resultat.

---

I had some old hangers, wood enough coarsed so that began to scratch the clothes hanging there… In order to solve the problem and continue to use them, I decided to put them on fabric covers. I had tried it before in this project, but now I wanted something different.

I had jeans to recycle, a thick piece of fabric -with a overwhelming  print- and a very eager desire to experiment with sewing applications…

Only one cover is trimmed with rickrack, as in the previous project.

 Here is the result.

---

Tenia unas cuantas perchas antiguas, de madera tan basta que empezaba a engancharse y estropear las prendas que colgaba... A fin de solucionar el problema y continuar usándolas, decidí cubrirlas con fundas. Ya lo había provado antes, en este proyecto, pero ahora quería algo diferente.

Tenia tejanos para reciclar, un retazo de tela gruesa –con un estampado pero que muy recargado- y ganas de experimentar con las aplicaciones cosidas...

Una de las fundas también la bordeé con ondulina, al igual que en el anterior proyecto.

Ya veis el resultado.

Funda per a Entrepans - Reciclatge de bossa

Potser la tan nostrada nit de les ànimes, prèvia a Tots Sants no sembla tan divertida com l'omnipresent "Halloween", però és que no sé si és aconsellable prendre's tan a broma la vesprada en què s'obre -segons diuen- la porta entre els dos móns per celebrar amb els que ja no hi són un àpat auster, a base de les castanyes i dels panellets de rigor (mortis?)...

En fi, fora bromes, defugint celebracions imposades pels interessos comercials, tan poc respectuoses amb les nostres tradicions, avui us proposo un projecte que no hi té res a veure: una funda per a l'entrepà.

Funda oberta (cara externa) i funda en ús, amb l'entrepà dins (revers)

Aquesta funda plastificada i ecològica, de confecció casolana, per transportar l'entrepà sempre ha demostrat ser de molta utilitat:

- Evites l'ús indiscriminat de paper d'alumini com a embolcall
- Tampoc vas pel món deixant un rastre de molletes de pa (molt útil si no ets ni en Hansel ni la Gretel del conte)
- Té, a més, l'avantatge de la flexibilitat enfront d'algunes fundes de plàstic dur que es veuen al mercat

Puc testimoniar que tot plegat funciona la mar de bé quan acostumes a dur la funda plena dins la bossa de mà, més plena encara perquè et passes el dia fora i hi portes mitja casa a sobre!

La primera que vaig fer era d'un retall d'hule del que venen per metres. Ja estava força atrotinada quan em va arribar una bossa de la compra, de material plastificat i reciclable, d'aquelles que es venen en grans superfícies. Estava en prou bon estat i l'estampat, que com es veu és preciós, la feien ideal per a treure'n un parell de noves fundes.

Poso un dibuix de la plantilla amb mides orientatives encara que seria aconsellable adaptar la idea a cada cas, segons la mena d'entrepans que estem avesades i avesats a preparar, perquè això variarà, probablement, les mides i la forma del model.

Aquesta és una funda pensada per a un entrepà de llesques irregulars (vegeu la foto final). Fa, aproximadament, 39x39 cm. de punta a punta, i té 8 costats de 8 cm. d'amplada cadascun, si fa no fa.

Les tanques són els rectangles de color gris clar que es veuen a l'esquema. Es tracta de tires de veta adherent, altrament coneguda per la marca "velcro", situades en la cara externa i en indrets estratègics.

Es col·loquen intuïtivament, seguint les marques dels plecs que demani l'entrepà. Per a això, l'ideal és preparar-ne un primer, preferiblement sense farcir, que ens ajudi a determinar els punts d'inflexió. En el procés es va comprovar que aquí seguien un patró quadriculat que també serviria, segurament, per a unes llesques del pa de motlle tradicional. En el fons, ve a ser com si féssim un embolcall per a regal, amb l'entrepà.

Un cop sapiguem on hi han d'anar, col·loquem les vetes adherents per parelles, en costats contraris. Poden ser de les adhesives o anar cosides; de totes dues formes mantindran els plecs a lloc i la funda ben closa de manera que no s'escapi ni una molla. Després de posar-les, determinaran per si soles on cal que dobleguem el material, cap endins, formant una mena de pestanyes que facilitaran la seva unió com a tanques.

Per tancar, escollim quin parell de costats contraris plegarem primer, i els dobleguem cap el centre, sobre l'entrepà, on els fermarem unint les corresponents pestanyes amb veta adherent. Després, repetirem l'operació amb els dos costats que queden, que es tancaran per damunt dels anteriors.

Tot seguit, unes imatges del procés de plegat que és més fàcil de veure i de fer que d'explicar.

 Nota final: Pot ser bo posar, amb l'entrepà, uns tovallons de paper o tela fina per quan arribi el moment de prendre'ns l'àpat!

El paraigua que el vent s'endugué o Cosint sota la Pluja

Siguem positives: quan plou, la verdor de la natura es revifa, cosa que hem d'apreciar, especialment en un àmbit urbà dominat per la grisor.

I els paraigües, quins colors i estampats tan bonics! Clar que, si fa gaire vent, volen pels carrers, i molts dels seus propietaris els abandonen. Llavors et preguntes: Com pot ser? Ells mai no ho farien... I, després, caus en la temptació de recollir-los i d'acollir-nos en la teva reserva de teixits per a manualitats i reciclatge.

Per cert, hi ha gent que fa meravelles amb els ferros dels paraigües abandonats. Personalment, però, m'atrauen més els teixits impermeables. Per a mostra, un botó: vet aquí com he transformat una de les meves troballes, un paraigua infantil d'un potent to rosat, en una funda per al meu propi paraigua. No només servirà per transportar-lo mentre no s'utilitzi sinó també per evitar que regalimi quan entri  en un interior -edifici, bus o metro- mentre a fora plou a bots i barrals (ho confesso: sóc d'allò més primmirada amb el meu entorn i m'agrada estalviar-me -i estalviar als altres- regalims i esquitxos. Fins ara feia servir per aquest menester una molt poc ecològica i cruixent bossa de plàstic).

Procés:

1. Després de separar l'estructura metàl·lica del teixit -amb cura de no fer-hi forats a fi de mantenir-ne l'estanquitat- es va traçar amb un guix de costura la forma de la bossa, voravius inclosos.
També es va deixar un marge per fabricar les futures brides de la bossa.
En acabat, amb l'ajut d'una fulla de tall rotatòria, es retallà el material.

Pas 1: marcar i retallar.

2. S'embastà la bossa i es cosí, començant per les costures bàsiques, seguint pels voravius amb espai per passar les dues brides, les quals es realitzaren en darrer lloc (un cop comprovar que tant en longitud com en gruix servien a la seva finalitat de transportar la bossa còmodament -vegeu la postdata, més avall).

Pas 2: embastar, cosir i passar la brida

3. Finalment, es van passar i cosir les brides de manera definitiva, i es va dipositar dins la bossa-funda el paraigua que, a partir d'ara, protegirà.

Pas 3: Passar la brida, i utilitzar!

P.D.: la bossa està pensada per dur en bandolera. Amb tot, s'han deixat les brides prou llargues per poder-les doblegar i formar les nanses d'una motxilla, si molt convé.
També cap la possibilitat de fer-ne una baga a fi de penjar-ho a la bossa amb què les dones solem carregar les nostres coses quotidianament.
És, diríem, una bossa-funda "mans lliures" ;-).

Dies de decoupage, roses i galetes daneses

Malgrat que el seu contingut sigui deliciós, les llaunes de galetes daneses no solen ser gaire atractives, visualment. Això les fa encara unes candidates més adients per a qui perpetra treballs manuals a tort i a dret ;-).

No us donaré pas gaire la llauna amb aquesta transformació en particular. De vegades els arxius digitals s'espatllen, i és el que va passar amb les fotos del procés en qüestió, i amb les d'alguns altres projectes més... Tant se val. Almenys en queda el resultat i els...

...Passos seguits:

1. Mentre es decidia l'estil de la transformació per convertir la llauna de galetes en una caixa per a objectes personals, es va netejar bé amb alcohol a fi d'eliminar-ne qualsevol resta de greix.

No em va caler rumiar gaire sobre l'estil. Feia temps que volia fer alguna cosa Shabby Chic. Personalment, m'encanta l'aire romàntic i un tant atrotinat però la qüestió és que també em venia molt de gust fer servir tons rosats. Que ningú no em pregunti perquè; ni jo mateixa ho sé. Fins ara mai no els havia utilitzat però m'ho demanava el cos, de manera que el blanc quedà bandejat. No així el romanticisme visual. Les imatges vintage de roses, de lliure ús, que acabava de trobar a la Xarxa segur que hi van tenir quelcom a veure. I per proporcionar luxe al color, el daurat no podia faltar. L'únic risc era caure en la carrincloneria.

2. Es va pintar la llauna amb una capa d'emprimació per a metall (com en aquest projecte la cobertura posterior havia de ser una mica densa, no hi va caler una segona aplicació).

3. Un cop seca l'emprimació, es va pintar la llauna de rosa, el color acrílic de base. És important que el to lligui amb el fons de les imatges del decoupage. Això facilita la continuïtat visual. Si mai ens cal unificar la superfície i la imatge enganxada, volem que, en aplicar la pintura, la diferència entre els dos fons es noti quant menys millor.

4. Mentre s'assecava, es van adaptar i imprimir les imatges segons les mides de la llauna. Després, es van preparar pel decoupage seguint les instruccions ja especificades en el projecte del cofre aneller, i que podeu consultar en el punt 3.a d'aquesta entrada.

En el cas que ens ocupa, es va escollir una tira d'imatges, rams de roses, per a tot el perímetre de la caixa, i un gran motiu central per a la tapa. Per toies que no quedi.

5. Un cop preparades i seques, les imatges es van encolar a la llauna mitjançant pega en esprai.

6. Finalment, el daurat: amb pa d'or per a treballs manuals i un mixtió ràpid a l'aigua es va recobrir tot l'interior, i parts de l'exterior, com ara les vores de la caixa i el voltant del motiu central.

Jo mateixa en vaig quedar sorpresa del resultat. La por a la carrincloneria s'havia esvaït. Per a algú que amb prou feines utilitza el rosa em penso que va anar força bé. Tot i que encara no sé si pot ser rosa i daurat, el Shabby Chic.

Cofre Aneller a Partir d'Elements Reciclats

Sembla mentida que hagi passat tant de temps des del meu darrer post!
Aquest no és lloc per parlar dels esdeveniments que han contribuït al mig abandó d'aquest bloc i al desencoratjament de la persona (no tant de la part creativa, que continua fent de les seves malgrat tot).
Només és lloc pels nous projectes que tinc la ferma intenció de tornar a presentar.

I, per a que els propòsits no es quedin merament en això, vet aquí el meu projecte de tornada: un cofre aneller a partir d'elements reciclats. La idea era recrear l'aire de l'antiga paqueteria, potser del s.XIX, una mica en la línia de l'estil Shabby Chic però en blau i daurat, i crec que s'ha aconseguit.

El Perquè

M'agraden els anells de bijuteria i en tinc uns quants. Em calia mantenir-los endreçats d'una manera que, a més, em facilités la tria de cada matí, gairebé d'un cop d'ull... Al mercat no acabava de trobar el recipient ideal, fins que vaig descobrir, en mans d'un familiar, una capsa d'ampolles cosmètiques en forma de cofre... Fou tota una inspiració. I com ella l'havia de llençar tan bon punt acabat el producte, li vaig pregar que em deixés reciclar-la quan arribés el moment.

El Procés:

1. Després d'escatar lleugerament la superfície de la capsa per facilitar l'aferrament del pigment i la cola, es va pintar l'interior i les zones que quedarien a la vista amb acrílic daurat.

2. La resta del cofret es va folrar amb paper, també per reciclar. En aquest cas es tracta del paper d'estrassa blau, una mica aspre, que acostuma a embolcallar el cotó fluix que compro a la farmàcia. Té un encantador aire antic, i el guardava per a un projecte com aquest.

3. Després es va buscar una imatge vintage que s'adaptés bé a les proporcions de la tapa, i es va preparar per al decoupage.

  a) Com es tractava d'una imatge impresa amb tintes susceptibles de sagnar en contacte amb mitjans aquosos, com ara la cola, abans de res es va ruixar amb un fixador en esprai.

   Es tracta del mateix protector per a aquarel·les, pastels, carbonets, etc., que venen a les botigues de belles arts. N'hi ha d'econòmics que funcionen prou bé però, si no en tenim a mà i hem d'improvisar, un truc: el fixador professional pot substituir-se per una mica de laca pels cabells (tot i que amb aquest mètode, segons la meva experiència, els colors queden més esmorteïts)

  b) Un cop seca la pel·lícula protectora, la imatge s'havia de muntar sobre la tapa del cofre.

     Primer es va adherir, amb un mínim de cola blanca tirant a espessa, i pel dret, damunt d'un tros de bossa de plàstic.

   Tot seguit, encara fresca aquesta cola, i després d'untar també el revers de la imatge, es va aplanar en posició damunt la tapa, tot repassant suaument la superfície del plàstic amb un drap. Aquesta tècnica és molt efectiva a l'hora d'evitar que es formin bombolles d'aire i/o arrugues al paper.
 
   Immediatament després es va treure el plàstic, amb cura per evitar estrips, i es va deixar assecar.

   Més endavant es va encolar, també, un duplicat de la imatge a l'interior del cofret.

4. Un cop sec el decoupage, es van acabar les vores de tota la capsa amb més acrílic daurat, especialment al voltant de les imatges.

5. I com l'interior no disposava de cap suport pels anells, es va aprofitar per reciclar parts d'un altre embalatge farmacèutic: un suport plàstic per a ampolles de vitamines.

Semblava que ni fet expressament!

Tallat a la mida del cofre i girat cap per avall, ofereix una sèrie de ranures ideals per clavar-hi els anells normals. I l'espai lateral que queda serveix per repenjar-hi els anells de cèrcol gruixut.

I ja tenim els anells endreçats dins del mateix recipient, protegits de la pols però a la vista de la mestressa, quan convé!

Reciclem brics i filtres de cafè: una mini calaixera!

Normalment a casa gastem cartrons de litre però, per canvis inesperats en la intendència, durant uns dies vam haver d'usar-ne de menor capacitat. I eren tan rebufons que vaig decidir que els havia de reciclar fent una mini calaixera per les peces petites de les meves bijuteries. També tenia acumulats un munt de filtres de la cafetera i paper de bossetes de te per reciclar, que calia utilitzar o llençar.

La mini calaixera acabada

Útils per crear una mini calaixera de dos pisos:

• 2 brics grans nets i a punt per reciclar
• 6 brics petits nets i a punt per reciclar
• Filtres de cafè i/o paper de bosses de te (usat per reciclar)
• Cinta de pintor
• Cola blanca
• Tubs petits de plàstic o cartó (opcional) per reciclar
• Cordill fi de paper o de fibra natural
• Agulla llarga
• Pinzell
• Paper de vidre

Pas a pas:

Preparació dels brics.-

1. Retallar-los. Als grans se'ls treu un lateral  longitudinal. Als petits el mateix, i també se n'elimina la cara superior, es troba el tap. Es reserven les parts retallades per reconstruir els calaixets, més endavant.

2. En acabat, els brics petits encaixen dins dels grans en vertical, però sobra espai lateral.
El següent pas, doncs, consisteix en adaptar els brics grans a la tirallonga de brics petits, i futurs calaixets. Per a això es desenganxa l'extrem encolat del bric gran i es retalla a la mida, deixant prou cartó de marge per tornar a encolar el lateral.
A la foto veiem el primer pis abans de ser refet, i el segon pis acabat d'adaptar.
Un cop preparats, els unim entre si amb cola i cinta de pintor. Al ser de paper engomat, aquesta mena de cinta adhesiva suportarà perfectament els recobriments encolats que aplicarem més endavant.

3. Tot seguit, es reconstrueix la part davantera de cada calaixet, fent servir els retalls reservats al punt 1. Les unions es fan amb cinta de pintor.

4. El pas final abans de posar el revestiment és escatar una mica, amb el paper de vidre, la superfície dels bric, a fi de millorar l'adhesió dels recobriments.

Passos 1-4

Encolat.-

5.  Es cobreix cada part de la calaixera a folrar amb cola blanca i, conforme l'estenem, anem fixant-hi estrips de filtres de cafè i/o de bosses de te.
A la foto veiem els procés d'encolat, i el resultat final.

Pas 5

La preparació dels tiradors

6. Crear els tiradors es podria fer de mil maneres. En aquest cas es volia crear una base d'efecte dimensional, sense foradar els calaixets. La solució, els tubets de plàstic de la foto, que tenia per reciclar, i per on podia passar còmodament la trena de del tirador.
M'havien quedat d'un antic projecte i que havien estat l'ànima d'uns rotlles de benes de guix. També es podrien utilitzar els tubs de plàstic que són ànima d'algunes marques de fil. O tubs de cartó d'origen similar, tot i que avui en dia no és gaire corrent trobar-ne.
El procés que es va seguir fou partir per la meitat els tubs i distribuir-los per la davantera de cada calaixet. S'hi van fixar a lloc amb més cinta de pintor i, tot seguit, es recobriren amb més filtres i cola, fins aconseguir integra-los en l'estructura. Era important que quedessin ben assegurats perquè, en usar el tirador, no fossin arrancats.

Pas 6

Els tiradors en si mateixos

Es va optar per fer servir alguna mena de cordill (de cànem o de paper) a fi de crear una espècie de trenes que servíssin de tiradors. Finalment es va escollir el cordill de paper, del qual ja en disposava un rotlle, adquirit anys enrere a Ikea (Val a dir que ja no n'hauré de comprar mai més. Aquest estiu, poc després d'acabar aquest projecte, vaig aprendre a filar paper de diari, com ja es veurà en una propera entrada del bloc...).
 El procès de fer els tiradors és simple.


7. Es passa un bon tros de cordill per la conca del mig tub adherit al calaixet. En fem una baga que resulti còmoda per ficar-hi els dits i poder fer el gest d'estirar. Després, tanquem la baga amb un nus fort,deixant un el bocí de cordill sobrer penjant.
Amaguem el nus fort en l'interior del mig tub, posant-hi una mica de cola, si convé.

8. Comencem a teixir el cordill sobrer sobre la baga amb un nus simple, fins completar tot el tirador.

Passos 7 i 8

9. Finalment enfilem el cordill que quedi en una agulla grossa i el passem per dins del tub diverses vegades, travessant els nusos simples al començament i al final del tirador, a fi d'assegurar millor el trenat.
S'assegurarà encara més si passem una mà de cola blanca per cada tirador.

Pas 9 i resultat final

.: ARA SONA: Angels on The Side of the Road - Patti Russo :.

Si no trobes pantalons curts feminitza uns bòxers

Doncs, sí... heu entès bé: feminitzar uns bòxers (calçotets, s'entén).

La història és aquesta:

De cara a l'estiu buscava per los botigues uns pantalons curts i no en trobava (pel meu migrat pressupost del moment). Fins que vaig ensopegar amb aquest blog on una noia molt salada se n'havia fet uns la mar de macos amb roba interior per "pollastre". Les males idees que agafa una tot navegant... En resum, vaig veure el cel obert, tot corrent cap a les rebaixes per adquirir els meus bòxers-futurs-pantalonets... En vaig trobar, de cintura elàstica i amb uns botonets al davant, que els feia molt més interessants, pel meu gust.

La idea és simple: "feminitzem" els bòxers amb unes quantes randes, tot i que això de "feminitzar" es podria posar en dubte si ens fixem en la mar de puntes que portaven els senyors (a més de les dames) alguns segles enrere. També ensenyaven les cames enfundades en aquelles mitges tan sexys... Ehem, ehem... Ai, no ens distreguem. Anem al tema.

La inspiradora d'aquest article va cosir les randes (de fabricació mecànica) a la vores dels camals, i a gaudir dels nous "shorts". Jo no em vaig voler quedar tan "short" i vaig fabricar-me al ganxet l'esmentada randa o galó . Per què fer les coses fàcils, escolti, si ens podem complicar una miqueta la vida? Això sí, vaig escollir un model de randa senzillet, que es pogués teixir ràpid, tot aprofitant un petit cabdell blanc que em quedava d'un altre projecte.
Després només va caler cosir la randa a les vores de cada camal, per dins, i a estar la mar de fresca.

.: ARA SONA: Fireflies - Owl City :.

Com Des-Pintar Samarretes Planeres amb Lleixiu

Per passar la calor sufocant d'aquest estiu, em va agafar per "des-pintar" unes quantes samarretes velles que, llevat del seu color, eren del tot planeres (foto 1).

El Resultat

Això de "despintar" s'entén quan es compren com funciona la tècnica del lleixiu, destenyint les parts on l'apliquem. És un mètode que té la seva part perillosa perquè pot cremar el teixit si no vas amb compte, i ho dic per una experiència anterior... encara que això afegeix una certa emoció a l'assumpte... ;-)

I, mans a l'obra, enguantades si pot ser:

A. Sempre cal una base per col·locar dins de la samarreta i que el lleixiu no traspassi a l'altra banda.
Pot ser qualsevol peça de mida adient que tinguem a mà.
En aquest cas es va escollir la peça del darrera d'un marc de pinces el vidre del qual es va petar ja fa temps. També serviria un taulell de dibuix petit o un tros de cartó gruixut, posem per cas.
Aquesta base es folra amb paper film de cuina, si és que no volem que es taqui o s'espatlli i ens serveixi repetidament.

B. Introduïm l'esmentada base dins la samarreta.

C.  Preparem dos potets: un amb lleixiu i un altre amb aigua. I arrepleguem un estri per escampar els líquids; pot ser un comptagotes o un pinzell. Com sempre, allò que tinguem a mà (foto 2). Serà més pràctic si tenim un estri per l'aigua i un altre pel lleixiu.

D. Prenem una mica d'aigua, amb el comptagotes, en aquest cas, i comencem a traçar la forma simple que se'ns acudeixi per damunt la samarreta.
Podem fer-ne una o dues, més o menys, seguides, i en quant s'hagi escampat, sense demorar-nos gaire, prenem lleixiu amb l'estri i el dipositem seguint la marca d'aigua que acabem de fer.
Veurem com el lleixiu s'escampa sobre la taca prèvia. Segons el color de la samarreta podem aconseguir resultats insospitats, com l'halo carbassa que va aparèixer en la samarreta de mostra (foto 3).
Continuem així fins que ens agradi el resultat (fotos 4 i 5).

E. Si volem treballar també l'altra cara de la samarreta esperem que es sequi la feina feta abans de continuar.

El Procés

I, ja està! També es poden fer servir plantilles d'estergir (sempre que suportin l'efecte corrosiu del lleixiu).

.: ARA SONA: Keep the Faith - Bon Jovi :.

Transformar una caixa de fruita en un prestatge

Canvis inesperats a la cuina han fet que necessiti espai extra i m'hagi decidit a penjar aquesta caixa de fruita transformada en prestatge, en el més pur estil rústic.

El pany de paret, en una zona de pas, era guarnit fins ara amb un penjador petit, però demanava més; i la caixa de fruita té la mida ideal per encabir-s'hi sense destorbar el pas, alhora que resulta funcional, gràcies a les petites modificacions que s'hi han fet a l'estructura.


Estris:

• Caixa de fruita (de fusta) per reciclar
• Desengrapadora (d'oficina) o alicates
• Engrapadora (de bricolatge)
• Escatadora elèctrica
• Pintura blanca a l'aigua

Com va anar:

Cada caixa de fruita pot ser un món, segons el model. En aquest cas els laterals per on s'agafava originalment la caixa eren cecs, de manera que anaven de perles per fer de lleixes, almenys un. L'altre es va desmuntar i es va capgirar perquè, un cop penjada la caixa en vertical, fes el mateix servei.

Es van treure les grapes originals d'un dels costats, doncs, amb una desengrapadora d'oficina i amb alicates. Després, el costat es va tornar a col·locar al mateix lloc però capgirat, amb una engrapadora de bricolatge.

A la primera foto es veu la caixa modificada. La imatge de tal i com era en origen, si la vaig fer, no s'ha salvat del daltabaix de la base de dades però, vaja, em penso que tothom té prou imaginació per veure on rauen els canvis. Em sona haver-ne fet un esquema però, de moment, no ha aparegut.

Després del petit canvi a l'estructura i d'escatar la fusta, s'hi va fer un rentat en blanc amb pintura acrílica, a fi d'accentuar l'aire rústic, i es va fixar un ganxo de penjar quadres al darrera.

A la segona foto es veu la caixa ja col·locada a lloc, fent de prestatge.

La idea final era folrar-ne el fons amb suro o alguna pintura folk però, pel moment, i davant de la urgència dels canvis, s'ha optat per penjar-hi un rètol rústic amb dos xais enamorats fet per una servidora, ja fa anys, a l'estil country americà (amb trossos, vés per on, d'una altra caixa de fruita!).

De bandana a còfia en un matí

Per a algunes, a l'àrdua tasca de fer neteja dels arxius informàtics es sumen les tasques de la llar... Perquè els cabells no quedin fets un nyap quan passem el plomall, sembla una bona idea cobrir-los amb una bandana, però, personalment, sempre he trobat que es desfeia el nus o que costava de mantenir-la a lloc... I, estèticament, quina manca de glamour!

Sortosament, per a delícia de les que pensem que fer dissabte no està renyit amb un cert saber estar, darrerament s'han vist a botigues, i en alguns tutos de la Xarxa, bandanes cosides per manera que sempre queden bé i a lloc.

I per què no fabricar-me una? Pensava que em costaria més temps però, un cop vaig posar fil a l'agulla, i mai millor dit, la bandana va passar a còfia en el matí d'ahir.



Materials:

- 1 bandana.

Nota: Clar que es pot fer amb quasevol retall, especialment si la usuària -o usuari- final necessita una tela més gran per tenir molt de cabell o un cap de mida extra gran ;-) Ha, ha, ha!

- 1 tros de cinta elàstica plana (recuperada)
- Fils i agulles de cosir i de cap
- Màquina de cosir

Instruccions:

1. Es va tallar la bandana en diagonal per aconseguir el triangle pel mocador de cap.

Després d'algunes provatures sobre el crani de la interessada, es van marcar amb agulles de cap i amb embastes posteriorment, els indrets on calia subjectar el mocador (al clatell, amb una cinta elàstica que l'envoltés des de l'interior de la bandana, i, una mica més amunt, fent unes puntades que unissin els dos costats perpendiculars de la peça triangular, a la part del darrera del cap)

És més fàcil de fer que d'explicar. A la foto final, es marca amb un cercle blanc la zona on van aquestes puntades.

2. Es va fer el voraviu del costat del triangle per on s'havia tallat, de manera que quedés un acabat polit i sense desfilats.

3. Per cobrir la cinta elàstica i encaixar-la en el conjunt de la còfia, es va tallar un tros de bandana del triangle sobrer. La cobertura havia de ser aproximadament el doble de llarga que la cinta, en ordre a aconseguir, en muntar la peça, un acabat arrufat que, a part d'assegurar una millor subjecció, hi dóna un toc chic.

4. Finalment, es va cosir la peça elàstica a lloc, on ja s'havien marcat les embastes; i es va fer definitiva la unió entre els costats perpendiculars.

Atès que hi havia la intenció de donar al mocador de cap un aspecte natural i també d'aconseguir que fos fàcil de planxar, els dos pics inferiors del triangle es van deixar completament lliures per fer la típica llaçada al clatell. Aquest detall no l'he sabut trobat, en altres tutorials.

El tercer pic, el superior, també queda lliure i només cal ocultar-ne la punta sota la tira elàstica perquè el cabell quedi recollir i es mantingui a lloc, abans o després de fer el nus al clatell.

I ja està. El resultat m'ha semblat millor del que m'esperava.

Ara segur que passarem el plomall amb més entusiasme!!!

Suro: no tots els suros són plans

Amb molta paciència i durant anys, atès que el vi no corre gaire per casa, he anat guardant els suros de tota mena de begudes espirituoses, amb l'objectiu de fer-ne un tauler per a notes, que no fos el típic plafó llis.

A més, els escuts i lletres gravats en aquests taps, fan encara més interessant la textura d'aquest material tan càlid.

La cosa no té cap secret: d'entrada, tallem els nostres suros longitudinalment. Depenent del suport on aniran, n'haurem de preparar més o menys.

Si el tap és de cava i el cap té algun motiu interessant, també podem tallar-lo transversalment (a la foto s'hi veu un, mig amagat per papers, a la dreta).

Després, escollim un marc (en aquest cas, un d'antic), i, a la fusta de fons, hi anem enganxant un per un cada tros de suro -per la part plana, és clar-, tot formant una espècie de mosaic.

Un cop sec el mosaic de suros, hi podem aplicar una capa de vernís per damunt. I ja tenim un tauler per a notes cheap & chic.

.: ARA SONA: Christina Aguilera - Fighter :.

Art per un tub

Els tubs de cartó són molt reciclables, tant els de paper higiènic, com els de paper de cuina o els que es fan servir al comerç tèxtil per aguantar la tela cargolada i llisa. Aquests darrers es poden aconseguir fàcilment als carrers de Barcelona, els dies en què les botigues treuen la brossa de paper i cartó perquè els reculli el servei públic que se n'ocupa.

Hi ha gent "manetes" que en fa una bona imitació del bambú. També valen per a usos més corrents; un cop folrats o pintats et poden servir per dur documents o dibuixos enrotllats, per fer-ne pots per a llapis, i contenidors de tota mena.

El de la foto, és una capsa per a encens. S'ha fet servir cartó per a tancar la base i la tapa. I, tallant el propi tub, s'ha fabricat la tapa i el seu encaix.

En acabat, el paper maixé ha unificat el conjunt.

Com a guarniment, pintura acrílica (colors mantega i daurat), un preciós decoupage amb magranes, i un vernís brillant.

.: ARA SONA: Lisa Stansfield - So Natural :.

Cistella japonesa: Kinchaku estil zakka

Fa temps que segueixo embadalida l'artesania casolana nipona, especialment la tendència anomenada "zakka".

Segons la wikipedia, Zakka (del japonès 'zak-ka'（雑貨） o 'moltes coses') és una moda i fenomen relatiu al disseny que s'ha estès des de Japó a tot Àsia (i a la resta del món, afegiria jo, a jutjar per l'èxit que té el zakka en webs d'Europa i tota Amèrica).

I quan ha arribat el moment de fer-me una bossa per a mantenir el pa de pagès en bones condicions (el plàstic afavoreix que es floreixi), em vaig decidir per provar de fer una cistella estil kinchaku, mig de vímet, mig de tela.

A la "vida real", sembla que aquesta mena de cistells es fan servir com a complement de la indumentària tradicional nipona però, vaja, si he d'esperar a posar-me un quimono...

El zakka sol emprar teles casolanes, de cotó i lli preferiblement, del tipus drap antic. Les puntades poden ser grosses i una mica "casuals". Els guarniments (no se m'enfadi, Sr. Adolf Loos), no són estrictament necessaris però els trobo francament deliciosos: punt de creu, aplicacions d'ondulina...

Teixits d'aquesta mena, de vegades, costen de trobar, i com no sempre ens calen en gran quantitat, s'han de buscar alternatives econòmiques. Vaig trobar el cel obert en la secció de roba per a la llar d'un centre comercial: un paquet de draps de cuina clàssics, de cotó, a ratlles, de mides generoses, em va semblar que ni fet expressament i, cap a casa.

Després de fer alguns esbossos, prendre mides de la cistella (adquirida aprofitant les rebaixes), vinga a fer patrons i mans a l'obra.

Hi ha moltes maneres de muntar el teixit damunt la cistella: fixa, de treure-i-posar... Com m'interessava que també hi hagués teixit per dins, vaig escollir la segona opció i treballar amb goma elàstica.

Una de les parts que fan més gràcia de les bosses estil zakka són els tiradors dels cordons. Solen imitar una poncella de flor o una baia o cirera...

El cordó base és fabricat a casa, amb fil de cotó i un teler cilíndric manual (solen vendre's com a joguines), conegut com a tricotin en francès i French spool knitter, en anglès.

Després, el cordó s'ha tenyit amb pintura especial per a teixits i planxat per fixar-la (precaució necessària si no volem que destenyeixi quan la roba es renti).

La tela de la poncella ha sortit d'una camisa vella de mon pare.

Les nanses van guarnides amb ondulina. Una mena de cinta que té una quantitat sorprenent d'usos estètics. Aviat, espero, en parlarem in extenso.

Pel que fa al rètol, s'ha combinat el mot "pa", en punt de creu, amb unes espigues en blackwork, el brodat típic de l'època isabelina britànica (s.XVII).

Els marges de la cistella, s'han destacat amb unes branques en brodat tradicional (cadeneta en espina). Fa molt de temps que tenia ganes de fer quelcom d'aquesta mena.

Poc o molt, s'ha complert l'objectiu de mantenir el pa en un lloc sec i fresc, en un prestatge de la meva cuina "shabby chic". Malgrat tots els guarniments (no penso sentir-me culpable, Sr. Loos), continua essent fidel al principi de funcionalitat.

.: ARA SONA: Justin Timberlake (Paul Oakenfold Remix) - "My Love" :.

Projecte Maniquí: les dones tenen corbes

Per fi, he acabat el meu maniquí per penjar collarets i altres bijuteries.
Els que em trobava a les botigues no m'acabaven de convèncer. A més, jo tenia en ment els antics maniquís de modista, de formes més aviat exuberants, o, fins i tot, la Venus de Willendorf, per portar la contrària a l'obsessió que sembla tenir tothom per les figures femenines massa primes. Al capdavall, em vaig decantar per crear un maniquí del primer tipus, però més exagerat; l'altre representaria fer tota una escultura.

Descobrir un tutorial de revista que utilitzava una ampolla buida de detergent rentavaixelles com a base del maniquí, em va posar sobre la pista.

Materials:
- Ampolla buida de rentavaixelles
- 1 petge de fusta tornejada, proporcionat a la mida de l'ampolla
- Ferramenta antiga de lligar cortines (o una imitació)
- Massilla multiús
- Paper de diari
- Cola blanca
- Cargols de cabota grossa
- Cinta adhesiva de paper (cinta de pintor)
- Guix en pols
- Plastilina
- Pintura acrílica, color base i color daurat
- Tovallons per decoupage
- Pa d'or
- Betum de Judea
- Cera per a mobles en pasta
- Agent gras (vaselina)
- Pinzells
- Vernís o goma laca






Instruccions:

1. Escapcem l'ampolla pel tap.

2. Perforem per sota, i hi passem un cargol de cabota ampla, de manera que la cabota quedi per dins l'ampolla i tocant al seu fons. El subjectem a lloc, ben recte, amb la cinta adhesiva de paper.

3. Preparem una mica de guix en pols segons les instruccions del fabricant, fins que quedi amb una consistència més líquida que no pas espessa (sense passar-se) i, el vessem, mitjançant un embut o una paperina feta de plàstic, per la boca de l'ampolla, fins cobrir la cabota del clau que hem posat al fons. Deixem que es solidifiqui. Això depèn de molts factors i pot portar dies. Paciència.

4. Un cop ben subjecte el clau, no cal que treguem la cinta de paper, atès que quedarà oculta sota el revestiment de paper maixé i, probablement, el guix solidificat l'haurà travat poc o molt. Hi cargolem el petge de fusta, posat al revés (és a dir, per la part que hauria de tocar el terra si el féssim servir com a pota d'un moble), i... s'ha d'aguantar recte, altrament, no seria aconsellable continuar.

En aquest punt, seria bo embolicar bé el petge amb film de cuina, perquè no se'ns taqui innecessàriament mentre acabem la peça.

5. Preparem la massilla multiús i la muntem a la part superior de l'ampolla, damunt de la boca, i hi afegim una ferramenta en forma de botó. En aquest cas també s'hi ha afegit un ganxo a la part del darrera. Totes dues peces es feien servir antigament per subjectar cortines. Deixar assecar la massilla. Novament, paciència.

6. Un cop seca la massilla, podem escatar-la una mica amb paper de vidre fi. I, en acabat, l'emboliquem amb film de cuina, com a protecció.

7. Preparem una part de cola blanca amb una part d'aigua, i ja podem començar a estripar paper de diari a tires i a trossets i a encolar-los a l'ampolla amb aquest engrut, cobrint la massilla i la part de sota, sense tapar ni la ferramenta ni el petge de fusta. Combinar el diari amb paper de cuina ajuda a distingir entre capes. Podem parar, després de tres o quatre quantes capes, deixant-les assecar entre si, és clar.

8. Sobre la darrera capa, ben seca, treballem la plastilina amb les formes desitjades, per separat (tronc-cames i natges). Un cop ens agradi el resultat, traiem les peces, amb cura de que no se'ns deformin, per treballar-les damunt d'una superfície còmoda de treball.

9. Apliquem a cada peça de plastilina algun agent gras que, en acabat, ens permeti desemmotllar amb facilitat (vaselina, per exemple). I cobrim amb unes quantes capes de paper encolat, fins que el gruix ens sembli acceptable.

10. Un cop tot sec, desemmotllem amb cura. Sempre pot quedar una mica de plastilina, especialment en les parts còncaves, però és fàcil treure-la gratant. En acabat, omplim aquestes parts amb paper de diari amarat de cola, per manera que, quan muntem les peces, quedin fermes.

Ja podem posar les peces contra el cos del maniquí, aguantades amb cinta adhesiva de pintor. Pot ser que hagin quedat una mica encarcarades però, amb resulta fàcil adaptar-les. Podem escatar una mica les vores perquè no es notin les juntes.

11. Continuem cobrint-ho tot, incloent-hi les formes afegides de bell nou, amb capes de paper encolat, deixant assecar bé entre si. I així, fins que la integració de la base i les formes sigui absoluta.

12. Pintem el cos del maniquí fins que no es vegi el paper de recobriment, d'un color base adient al decoupage que hi anirà després. Aquí s'ha utilitzat un to mantega. Naturalment, en comptes de decoupage, es pot emprar qualsevol altra tècnica.

Al final, una pàtina amb cera, betum de Judea i pintura daurada, pot donar un toc d'antigor, accentuada per l'envernissat, amb goma laca.

13. En quan al petge, ha arribat el moment de treure'n la protecció. Es pinta al gust. En aquest cas, s'ha recobert de daurat, com a base del pa d'or, i s'ha acabat amb la mateixa pàtina envellidora (i embellidora!)

Traiem, també, la protecció de la ferramenta i, ja podem estrenar el nostre maniquí.

.: ARA SONA: a Catalunya Ràdio - "L'Ofici de Viure" :.

Residu reciclat: de carcassa de cinta correctora a portacable per mp3

Fa un temps vaig veure a la Xarxa una capsa de fil dental reciclada en un portacable. Aquesta manera de reutilitzar els residus em va fascinar.
Ara he pogut provar quelcom similar, però amb un contenidor de cinta correctora que acabava d'exhaurir-se i que em feia gràcia, tant per la seva forma com pel seu color.

Dit i fet. Només cal anar en compte en obrir la carcassa, amb un petit tornavís, perquè no s'esquerdi, acoblar el cable i treure qualsevol peça que molesti (en aquest cas, la llengüeta de la boca del contenidor per on abans lliscava la cinta correctora). No em pensava que fos tan fàcil.

Animeu-vos a provar i no tornareu a ensopegar mai més amb els vostres cables ;-)

Portafils

Tant si us agrada cosir o brodar, les restes de fils són un problema a l'hora d'endreçar els estris. D'aquí que m'agafés per retallar suports de cartó de formes diferents. Però el cartó, al final, quedava rebregat, de manera que la següent opció era fabricar alguna cosa més sòlida. Vet aquí el resultat.



Els portafils 2 i 3 estan fets amb trossos de fusta (d'una capsa de fruita, que també cal tenir en compte les grans possibilitats del reciclatge), retallats amb serra de marqueteria primer, pirografiats després, i acabats amb una pàtina de cera natural, pintura acrílica daurada i betum de Judea -la qual cosa, a més de donar-hi un cert aire d'antigalla, sembla deixar un bon tacte en els fils.

Les formes les vaig treure de l'art popular i de l'arqueologia.



El núm. 1 està fet de closca de coco. Em va costar força retallar-lo i no va quedar del tot bé, la forma del peix, però és que aleshores encara no m'havien regalat la Dremel. La propera vegada espero que resulti més fàcil perquè és un material molt agradable. L'acabat és amb pa d'or i la pàtina de cera.