Taula dels 50s reciclada

Dibuix per concretar idees

Fa temps que buscava un suport per a la tele que pogués incloure la consola i el lector de Cds. I un dia, entre tot de trastos vells, vaig enamorar-me d'aquesta tauleta estils anys 50.

Un cop comprovar que era prou resistent i el seu estat, aprofitable, malgrat que els corcs havien estat fent de les seves, vaig estar dibuixant a fi de concretar idees.

I em vaig posar mans a l'obra.

 Després de descartar els calaixos per estar massa espatllats i perquè no feien al cas, vaig encarregar unes planxes de fusta a mida com a suports per als esmentats aparells.

Tot seguit, va venir la cura per a corcs, cosa que incloïa deixar la tauleta embolcallada en plàstic durant algunes setmanes. En acabat, un parell de capes d'imprimació universal i, finalment altres tantes de pintura vermella (més perquè en tenia força encara, de projectes anteriors, que no pas per altra cosa).

Fases de treball 

El toc especial havia de ser daurar o platejar alguns detalls de la tauleta. Em vaig decidir pel daurat i, vet aquí el resultat (no es veu gaire clar. Intentaré aconseguir una imatge més nítida!)

Tauleta reciclada

Calaixera de melamina reciclada

Dibuixos del projecte

Aquesta calaixera de melamina va pertànyer a ma germana durant la infància i ara ha vingut a parar a ca meva. L'objectiu era convertir l'armariet en un sabater, i donar al moble en general un acabat d'aire luxós. Crec haver-ho aconseguit, emprant un color al meu gust, pa de plata i unes ferramentes interessants.

Vet aquí el resultat de l'abans (ja havia desmuntat la porta) i el després.

Tot seguit, diversos detalls del procés.

Fases del sabater

Treball d'estergit en porta i lateral dels calaixos

Caixeta per a ambientador

Funda de penjador amb tela reciclada - Hanger cover out of recycled fabric

Tenia uns quants penjadors antics, de fusta tan basta que començava a esgarrinxar les peces de roba que hi penjava... A fi de solucionar el problema i continuar fent-ne ús, vaig decidir cobrir-los de fundes. Ja ho havia provat abans, en aquest projecte, però ara volia quelcom diferent.
Disposava de texans per a reciclar, d'un retall de teixit gruixut -amb un estampat molt carregat- i tenia moltes ganes d'experimentar amb les aplicacions cosides...

En una de les fundes, a la vora, també hi vaig posar ondulina, com ja havia fet en el projecte anterior.

Vet aquí el resultat.

---

I had some old hangers, wood enough coarsed so that began to scratch the clothes hanging there… In order to solve the problem and continue to use them, I decided to put them on fabric covers. I had tried it before in this project, but now I wanted something different.

I had jeans to recycle, a thick piece of fabric -with a overwhelming  print- and a very eager desire to experiment with sewing applications…

Only one cover is trimmed with rickrack, as in the previous project.

 Here is the result.

---

Tenia unas cuantas perchas antiguas, de madera tan basta que empezaba a engancharse y estropear las prendas que colgaba... A fin de solucionar el problema y continuar usándolas, decidí cubrirlas con fundas. Ya lo había provado antes, en este proyecto, pero ahora quería algo diferente.

Tenia tejanos para reciclar, un retazo de tela gruesa –con un estampado pero que muy recargado- y ganas de experimentar con las aplicaciones cosidas...

Una de las fundas también la bordeé con ondulina, al igual que en el anterior proyecto.

Ya veis el resultado.

Funda per a Entrepans - Reciclatge de bossa

Potser la tan nostrada nit de les ànimes, prèvia a Tots Sants no sembla tan divertida com l'omnipresent "Halloween", però és que no sé si és aconsellable prendre's tan a broma la vesprada en què s'obre -segons diuen- la porta entre els dos móns per celebrar amb els que ja no hi són un àpat auster, a base de les castanyes i dels panellets de rigor (mortis?)...

En fi, fora bromes, defugint celebracions imposades pels interessos comercials, tan poc respectuoses amb les nostres tradicions, avui us proposo un projecte que no hi té res a veure: una funda per a l'entrepà.

Funda oberta (cara externa) i funda en ús, amb l'entrepà dins (revers)

Aquesta funda plastificada i ecològica, de confecció casolana, per transportar l'entrepà sempre ha demostrat ser de molta utilitat:

- Evites l'ús indiscriminat de paper d'alumini com a embolcall
- Tampoc vas pel món deixant un rastre de molletes de pa (molt útil si no ets ni en Hansel ni la Gretel del conte)
- Té, a més, l'avantatge de la flexibilitat enfront d'algunes fundes de plàstic dur que es veuen al mercat

Puc testimoniar que tot plegat funciona la mar de bé quan acostumes a dur la funda plena dins la bossa de mà, més plena encara perquè et passes el dia fora i hi portes mitja casa a sobre!

La primera que vaig fer era d'un retall d'hule del que venen per metres. Ja estava força atrotinada quan em va arribar una bossa de la compra, de material plastificat i reciclable, d'aquelles que es venen en grans superfícies. Estava en prou bon estat i l'estampat, que com es veu és preciós, la feien ideal per a treure'n un parell de noves fundes.

Poso un dibuix de la plantilla amb mides orientatives encara que seria aconsellable adaptar la idea a cada cas, segons la mena d'entrepans que estem avesades i avesats a preparar, perquè això variarà, probablement, les mides i la forma del model.

Aquesta és una funda pensada per a un entrepà de llesques irregulars (vegeu la foto final). Fa, aproximadament, 39x39 cm. de punta a punta, i té 8 costats de 8 cm. d'amplada cadascun, si fa no fa.

Les tanques són els rectangles de color gris clar que es veuen a l'esquema. Es tracta de tires de veta adherent, altrament coneguda per la marca "velcro", situades en la cara externa i en indrets estratègics.

Es col·loquen intuïtivament, seguint les marques dels plecs que demani l'entrepà. Per a això, l'ideal és preparar-ne un primer, preferiblement sense farcir, que ens ajudi a determinar els punts d'inflexió. En el procés es va comprovar que aquí seguien un patró quadriculat que també serviria, segurament, per a unes llesques del pa de motlle tradicional. En el fons, ve a ser com si féssim un embolcall per a regal, amb l'entrepà.

Un cop sapiguem on hi han d'anar, col·loquem les vetes adherents per parelles, en costats contraris. Poden ser de les adhesives o anar cosides; de totes dues formes mantindran els plecs a lloc i la funda ben closa de manera que no s'escapi ni una molla. Després de posar-les, determinaran per si soles on cal que dobleguem el material, cap endins, formant una mena de pestanyes que facilitaran la seva unió com a tanques.

Per tancar, escollim quin parell de costats contraris plegarem primer, i els dobleguem cap el centre, sobre l'entrepà, on els fermarem unint les corresponents pestanyes amb veta adherent. Després, repetirem l'operació amb els dos costats que queden, que es tancaran per damunt dels anteriors.

Tot seguit, unes imatges del procés de plegat que és més fàcil de veure i de fer que d'explicar.

 Nota final: Pot ser bo posar, amb l'entrepà, uns tovallons de paper o tela fina per quan arribi el moment de prendre'ns l'àpat!

El paraigua que el vent s'endugué o Cosint sota la Pluja

Siguem positives: quan plou, la verdor de la natura es revifa, cosa que hem d'apreciar, especialment en un àmbit urbà dominat per la grisor.

I els paraigües, quins colors i estampats tan bonics! Clar que, si fa gaire vent, volen pels carrers, i molts dels seus propietaris els abandonen. Llavors et preguntes: Com pot ser? Ells mai no ho farien... I, després, caus en la temptació de recollir-los i d'acollir-nos en la teva reserva de teixits per a manualitats i reciclatge.

Per cert, hi ha gent que fa meravelles amb els ferros dels paraigües abandonats. Personalment, però, m'atrauen més els teixits impermeables. Per a mostra, un botó: vet aquí com he transformat una de les meves troballes, un paraigua infantil d'un potent to rosat, en una funda per al meu propi paraigua. No només servirà per transportar-lo mentre no s'utilitzi sinó també per evitar que regalimi quan entri  en un interior -edifici, bus o metro- mentre a fora plou a bots i barrals (ho confesso: sóc d'allò més primmirada amb el meu entorn i m'agrada estalviar-me -i estalviar als altres- regalims i esquitxos. Fins ara feia servir per aquest menester una molt poc ecològica i cruixent bossa de plàstic).

Procés:

1. Després de separar l'estructura metàl·lica del teixit -amb cura de no fer-hi forats a fi de mantenir-ne l'estanquitat- es va traçar amb un guix de costura la forma de la bossa, voravius inclosos.
També es va deixar un marge per fabricar les futures brides de la bossa.
En acabat, amb l'ajut d'una fulla de tall rotatòria, es retallà el material.

Pas 1: marcar i retallar.

2. S'embastà la bossa i es cosí, començant per les costures bàsiques, seguint pels voravius amb espai per passar les dues brides, les quals es realitzaren en darrer lloc (un cop comprovar que tant en longitud com en gruix servien a la seva finalitat de transportar la bossa còmodament -vegeu la postdata, més avall).

Pas 2: embastar, cosir i passar la brida

3. Finalment, es van passar i cosir les brides de manera definitiva, i es va dipositar dins la bossa-funda el paraigua que, a partir d'ara, protegirà.

Pas 3: Passar la brida, i utilitzar!

P.D.: la bossa està pensada per dur en bandolera. Amb tot, s'han deixat les brides prou llargues per poder-les doblegar i formar les nanses d'una motxilla, si molt convé.
També cap la possibilitat de fer-ne una baga a fi de penjar-ho a la bossa amb què les dones solem carregar les nostres coses quotidianament.
És, diríem, una bossa-funda "mans lliures" ;-).

Dies de decoupage, roses i galetes daneses

Malgrat que el seu contingut sigui deliciós, les llaunes de galetes daneses no solen ser gaire atractives, visualment. Això les fa encara unes candidates més adients per a qui perpetra treballs manuals a tort i a dret ;-).

No us donaré pas gaire la llauna amb aquesta transformació en particular. De vegades els arxius digitals s'espatllen, i és el que va passar amb les fotos del procés en qüestió, i amb les d'alguns altres projectes més... Tant se val. Almenys en queda el resultat i els...

...Passos seguits:

1. Mentre es decidia l'estil de la transformació per convertir la llauna de galetes en una caixa per a objectes personals, es va netejar bé amb alcohol a fi d'eliminar-ne qualsevol resta de greix.

No em va caler rumiar gaire sobre l'estil. Feia temps que volia fer alguna cosa Shabby Chic. Personalment, m'encanta l'aire romàntic i un tant atrotinat però la qüestió és que també em venia molt de gust fer servir tons rosats. Que ningú no em pregunti perquè; ni jo mateixa ho sé. Fins ara mai no els havia utilitzat però m'ho demanava el cos, de manera que el blanc quedà bandejat. No així el romanticisme visual. Les imatges vintage de roses, de lliure ús, que acabava de trobar a la Xarxa segur que hi van tenir quelcom a veure. I per proporcionar luxe al color, el daurat no podia faltar. L'únic risc era caure en la carrincloneria.

2. Es va pintar la llauna amb una capa d'emprimació per a metall (com en aquest projecte la cobertura posterior havia de ser una mica densa, no hi va caler una segona aplicació).

3. Un cop seca l'emprimació, es va pintar la llauna de rosa, el color acrílic de base. És important que el to lligui amb el fons de les imatges del decoupage. Això facilita la continuïtat visual. Si mai ens cal unificar la superfície i la imatge enganxada, volem que, en aplicar la pintura, la diferència entre els dos fons es noti quant menys millor.

4. Mentre s'assecava, es van adaptar i imprimir les imatges segons les mides de la llauna. Després, es van preparar pel decoupage seguint les instruccions ja especificades en el projecte del cofre aneller, i que podeu consultar en el punt 3.a d'aquesta entrada.

En el cas que ens ocupa, es va escollir una tira d'imatges, rams de roses, per a tot el perímetre de la caixa, i un gran motiu central per a la tapa. Per toies que no quedi.

5. Un cop preparades i seques, les imatges es van encolar a la llauna mitjançant pega en esprai.

6. Finalment, el daurat: amb pa d'or per a treballs manuals i un mixtió ràpid a l'aigua es va recobrir tot l'interior, i parts de l'exterior, com ara les vores de la caixa i el voltant del motiu central.

Jo mateixa en vaig quedar sorpresa del resultat. La por a la carrincloneria s'havia esvaït. Per a algú que amb prou feines utilitza el rosa em penso que va anar força bé. Tot i que encara no sé si pot ser rosa i daurat, el Shabby Chic.

Digressió Gastronòmica 3: "Bread and Butter"

No fa gaire vaig descobrir aquest magnífic programa de rebosteria a BTV  "La Vida en Dolç" (el seu Facebook). En el capítol en qüestió, entre altres receptes típicament britàniques, hi feien -al final- la del Bread and Butter (vegeu-ne el vídeo). Seguint la pista d'aquesta delícia de púding vaig descobrir que pot fer-se amb el pa sec per "reciclar-lo" i que n'hi ha moltes variants (com el murcià pan de Calatrava).

Fins ara, per aprofitar aquest article de primera necessitat a l'hivern, n'havia fet sopa o torrades de Santa Teresa, però amb aquesta mena de receptes podrem reabsorbir els nostres excedents tot l'any! I va molt bé quan no tens farina a mà...

Fet com al programa,
amb panses i llesques de pa sense processar

Tot i que la recepta del programa es feia amb llesques, i al forn, vaig trobar a la Xarxa més d'una -tant de púdings dolços com de salats- on el pa s'esmicola i els ingredients es fan directament al vapor, que és el mitjà que utilitzo habitualment per preparar aliments. I m'hi vaig posar. Vet aquí el resultat!

Amb pa esmicolat, pernil de gall dindi i formatge fondant

De pa esmicolat i xocolata, el primer amb cobertura
i el segon amb nous i espurnes de xoco a dins

Hum! Que és bo! Es nota que escric aquesta entrada a l'hora de dinar? ;-)

Cofre Aneller a Partir d'Elements Reciclats

Sembla mentida que hagi passat tant de temps des del meu darrer post!
Aquest no és lloc per parlar dels esdeveniments que han contribuït al mig abandó d'aquest bloc i al desencoratjament de la persona (no tant de la part creativa, que continua fent de les seves malgrat tot).
Només és lloc pels nous projectes que tinc la ferma intenció de tornar a presentar.

I, per a que els propòsits no es quedin merament en això, vet aquí el meu projecte de tornada: un cofre aneller a partir d'elements reciclats. La idea era recrear l'aire de l'antiga paqueteria, potser del s.XIX, una mica en la línia de l'estil Shabby Chic però en blau i daurat, i crec que s'ha aconseguit.

El Perquè

M'agraden els anells de bijuteria i en tinc uns quants. Em calia mantenir-los endreçats d'una manera que, a més, em facilités la tria de cada matí, gairebé d'un cop d'ull... Al mercat no acabava de trobar el recipient ideal, fins que vaig descobrir, en mans d'un familiar, una capsa d'ampolles cosmètiques en forma de cofre... Fou tota una inspiració. I com ella l'havia de llençar tan bon punt acabat el producte, li vaig pregar que em deixés reciclar-la quan arribés el moment.

El Procés:

1. Després d'escatar lleugerament la superfície de la capsa per facilitar l'aferrament del pigment i la cola, es va pintar l'interior i les zones que quedarien a la vista amb acrílic daurat.

2. La resta del cofret es va folrar amb paper, també per reciclar. En aquest cas es tracta del paper d'estrassa blau, una mica aspre, que acostuma a embolcallar el cotó fluix que compro a la farmàcia. Té un encantador aire antic, i el guardava per a un projecte com aquest.

3. Després es va buscar una imatge vintage que s'adaptés bé a les proporcions de la tapa, i es va preparar per al decoupage.

  a) Com es tractava d'una imatge impresa amb tintes susceptibles de sagnar en contacte amb mitjans aquosos, com ara la cola, abans de res es va ruixar amb un fixador en esprai.

   Es tracta del mateix protector per a aquarel·les, pastels, carbonets, etc., que venen a les botigues de belles arts. N'hi ha d'econòmics que funcionen prou bé però, si no en tenim a mà i hem d'improvisar, un truc: el fixador professional pot substituir-se per una mica de laca pels cabells (tot i que amb aquest mètode, segons la meva experiència, els colors queden més esmorteïts)

  b) Un cop seca la pel·lícula protectora, la imatge s'havia de muntar sobre la tapa del cofre.

     Primer es va adherir, amb un mínim de cola blanca tirant a espessa, i pel dret, damunt d'un tros de bossa de plàstic.

   Tot seguit, encara fresca aquesta cola, i després d'untar també el revers de la imatge, es va aplanar en posició damunt la tapa, tot repassant suaument la superfície del plàstic amb un drap. Aquesta tècnica és molt efectiva a l'hora d'evitar que es formin bombolles d'aire i/o arrugues al paper.
 
   Immediatament després es va treure el plàstic, amb cura per evitar estrips, i es va deixar assecar.

   Més endavant es va encolar, també, un duplicat de la imatge a l'interior del cofret.

4. Un cop sec el decoupage, es van acabar les vores de tota la capsa amb més acrílic daurat, especialment al voltant de les imatges.

5. I com l'interior no disposava de cap suport pels anells, es va aprofitar per reciclar parts d'un altre embalatge farmacèutic: un suport plàstic per a ampolles de vitamines.

Semblava que ni fet expressament!

Tallat a la mida del cofre i girat cap per avall, ofereix una sèrie de ranures ideals per clavar-hi els anells normals. I l'espai lateral que queda serveix per repenjar-hi els anells de cèrcol gruixut.

I ja tenim els anells endreçats dins del mateix recipient, protegits de la pols però a la vista de la mestressa, quan convé!

Reciclem brics i filtres de cafè: una mini calaixera!

Normalment a casa gastem cartrons de litre però, per canvis inesperats en la intendència, durant uns dies vam haver d'usar-ne de menor capacitat. I eren tan rebufons que vaig decidir que els havia de reciclar fent una mini calaixera per les peces petites de les meves bijuteries. També tenia acumulats un munt de filtres de la cafetera i paper de bossetes de te per reciclar, que calia utilitzar o llençar.

La mini calaixera acabada

Útils per crear una mini calaixera de dos pisos:

• 2 brics grans nets i a punt per reciclar
• 6 brics petits nets i a punt per reciclar
• Filtres de cafè i/o paper de bosses de te (usat per reciclar)
• Cinta de pintor
• Cola blanca
• Tubs petits de plàstic o cartó (opcional) per reciclar
• Cordill fi de paper o de fibra natural
• Agulla llarga
• Pinzell
• Paper de vidre

Pas a pas:

Preparació dels brics.-

1. Retallar-los. Als grans se'ls treu un lateral  longitudinal. Als petits el mateix, i també se n'elimina la cara superior, es troba el tap. Es reserven les parts retallades per reconstruir els calaixets, més endavant.

2. En acabat, els brics petits encaixen dins dels grans en vertical, però sobra espai lateral.
El següent pas, doncs, consisteix en adaptar els brics grans a la tirallonga de brics petits, i futurs calaixets. Per a això es desenganxa l'extrem encolat del bric gran i es retalla a la mida, deixant prou cartó de marge per tornar a encolar el lateral.
A la foto veiem el primer pis abans de ser refet, i el segon pis acabat d'adaptar.
Un cop preparats, els unim entre si amb cola i cinta de pintor. Al ser de paper engomat, aquesta mena de cinta adhesiva suportarà perfectament els recobriments encolats que aplicarem més endavant.

3. Tot seguit, es reconstrueix la part davantera de cada calaixet, fent servir els retalls reservats al punt 1. Les unions es fan amb cinta de pintor.

4. El pas final abans de posar el revestiment és escatar una mica, amb el paper de vidre, la superfície dels bric, a fi de millorar l'adhesió dels recobriments.

Passos 1-4

Encolat.-

5.  Es cobreix cada part de la calaixera a folrar amb cola blanca i, conforme l'estenem, anem fixant-hi estrips de filtres de cafè i/o de bosses de te.
A la foto veiem els procés d'encolat, i el resultat final.

Pas 5

La preparació dels tiradors

6. Crear els tiradors es podria fer de mil maneres. En aquest cas es volia crear una base d'efecte dimensional, sense foradar els calaixets. La solució, els tubets de plàstic de la foto, que tenia per reciclar, i per on podia passar còmodament la trena de del tirador.
M'havien quedat d'un antic projecte i que havien estat l'ànima d'uns rotlles de benes de guix. També es podrien utilitzar els tubs de plàstic que són ànima d'algunes marques de fil. O tubs de cartó d'origen similar, tot i que avui en dia no és gaire corrent trobar-ne.
El procés que es va seguir fou partir per la meitat els tubs i distribuir-los per la davantera de cada calaixet. S'hi van fixar a lloc amb més cinta de pintor i, tot seguit, es recobriren amb més filtres i cola, fins aconseguir integra-los en l'estructura. Era important que quedessin ben assegurats perquè, en usar el tirador, no fossin arrancats.

Pas 6

Els tiradors en si mateixos

Es va optar per fer servir alguna mena de cordill (de cànem o de paper) a fi de crear una espècie de trenes que servíssin de tiradors. Finalment es va escollir el cordill de paper, del qual ja en disposava un rotlle, adquirit anys enrere a Ikea (Val a dir que ja no n'hauré de comprar mai més. Aquest estiu, poc després d'acabar aquest projecte, vaig aprendre a filar paper de diari, com ja es veurà en una propera entrada del bloc...).
 El procès de fer els tiradors és simple.


7. Es passa un bon tros de cordill per la conca del mig tub adherit al calaixet. En fem una baga que resulti còmoda per ficar-hi els dits i poder fer el gest d'estirar. Després, tanquem la baga amb un nus fort,deixant un el bocí de cordill sobrer penjant.
Amaguem el nus fort en l'interior del mig tub, posant-hi una mica de cola, si convé.

8. Comencem a teixir el cordill sobrer sobre la baga amb un nus simple, fins completar tot el tirador.

Passos 7 i 8

9. Finalment enfilem el cordill que quedi en una agulla grossa i el passem per dins del tub diverses vegades, travessant els nusos simples al començament i al final del tirador, a fi d'assegurar millor el trenat.
S'assegurarà encara més si passem una mà de cola blanca per cada tirador.

Pas 9 i resultat final

.: ARA SONA: Angels on The Side of the Road - Patti Russo :.

Com Des-Pintar Samarretes Planeres amb Lleixiu

Per passar la calor sufocant d'aquest estiu, em va agafar per "des-pintar" unes quantes samarretes velles que, llevat del seu color, eren del tot planeres (foto 1).

El Resultat

Això de "despintar" s'entén quan es compren com funciona la tècnica del lleixiu, destenyint les parts on l'apliquem. És un mètode que té la seva part perillosa perquè pot cremar el teixit si no vas amb compte, i ho dic per una experiència anterior... encara que això afegeix una certa emoció a l'assumpte... ;-)

I, mans a l'obra, enguantades si pot ser:

A. Sempre cal una base per col·locar dins de la samarreta i que el lleixiu no traspassi a l'altra banda.
Pot ser qualsevol peça de mida adient que tinguem a mà.
En aquest cas es va escollir la peça del darrera d'un marc de pinces el vidre del qual es va petar ja fa temps. També serviria un taulell de dibuix petit o un tros de cartó gruixut, posem per cas.
Aquesta base es folra amb paper film de cuina, si és que no volem que es taqui o s'espatlli i ens serveixi repetidament.

B. Introduïm l'esmentada base dins la samarreta.

C.  Preparem dos potets: un amb lleixiu i un altre amb aigua. I arrepleguem un estri per escampar els líquids; pot ser un comptagotes o un pinzell. Com sempre, allò que tinguem a mà (foto 2). Serà més pràctic si tenim un estri per l'aigua i un altre pel lleixiu.

D. Prenem una mica d'aigua, amb el comptagotes, en aquest cas, i comencem a traçar la forma simple que se'ns acudeixi per damunt la samarreta.
Podem fer-ne una o dues, més o menys, seguides, i en quant s'hagi escampat, sense demorar-nos gaire, prenem lleixiu amb l'estri i el dipositem seguint la marca d'aigua que acabem de fer.
Veurem com el lleixiu s'escampa sobre la taca prèvia. Segons el color de la samarreta podem aconseguir resultats insospitats, com l'halo carbassa que va aparèixer en la samarreta de mostra (foto 3).
Continuem així fins que ens agradi el resultat (fotos 4 i 5).

E. Si volem treballar també l'altra cara de la samarreta esperem que es sequi la feina feta abans de continuar.

El Procés

I, ja està! També es poden fer servir plantilles d'estergir (sempre que suportin l'efecte corrosiu del lleixiu).

.: ARA SONA: Keep the Faith - Bon Jovi :.

Transformar una caixa de fruita en un prestatge

Canvis inesperats a la cuina han fet que necessiti espai extra i m'hagi decidit a penjar aquesta caixa de fruita transformada en prestatge, en el més pur estil rústic.

El pany de paret, en una zona de pas, era guarnit fins ara amb un penjador petit, però demanava més; i la caixa de fruita té la mida ideal per encabir-s'hi sense destorbar el pas, alhora que resulta funcional, gràcies a les petites modificacions que s'hi han fet a l'estructura.


Estris:

• Caixa de fruita (de fusta) per reciclar
• Desengrapadora (d'oficina) o alicates
• Engrapadora (de bricolatge)
• Escatadora elèctrica
• Pintura blanca a l'aigua

Com va anar:

Cada caixa de fruita pot ser un món, segons el model. En aquest cas els laterals per on s'agafava originalment la caixa eren cecs, de manera que anaven de perles per fer de lleixes, almenys un. L'altre es va desmuntar i es va capgirar perquè, un cop penjada la caixa en vertical, fes el mateix servei.

Es van treure les grapes originals d'un dels costats, doncs, amb una desengrapadora d'oficina i amb alicates. Després, el costat es va tornar a col·locar al mateix lloc però capgirat, amb una engrapadora de bricolatge.

A la primera foto es veu la caixa modificada. La imatge de tal i com era en origen, si la vaig fer, no s'ha salvat del daltabaix de la base de dades però, vaja, em penso que tothom té prou imaginació per veure on rauen els canvis. Em sona haver-ne fet un esquema però, de moment, no ha aparegut.

Després del petit canvi a l'estructura i d'escatar la fusta, s'hi va fer un rentat en blanc amb pintura acrílica, a fi d'accentuar l'aire rústic, i es va fixar un ganxo de penjar quadres al darrera.

A la segona foto es veu la caixa ja col·locada a lloc, fent de prestatge.

La idea final era folrar-ne el fons amb suro o alguna pintura folk però, pel moment, i davant de la urgència dels canvis, s'ha optat per penjar-hi un rètol rústic amb dos xais enamorats fet per una servidora, ja fa anys, a l'estil country americà (amb trossos, vés per on, d'una altra caixa de fruita!).

Fleixos: reciclar restes d'embalatges

Ja torno a ser aquí! El rescat i reorganització d'arxius va vent en popa. Aquest projecte és el més recent, atès que m'hi vaig posar molt poc abans del "crac".

Havia començat a endreçar el meu racó creatiu (pomposament batejat com a "el talleret") quan van reaparèixer uns fleixos de plàstic derivats de diversos paquets rebuts des de fa algun temps: n'hi havia de blancs però també de color verd oliva.

Els havia desat amb la malèvola idea de reproduir almenys un cistell com aquells fets amb idèntic material que es veuen en alguns basars xinesos. Malauradament, només n'havia pogut reunir uns quants, de fleixos, els justets per fer una safata. Però ja m'estava bé: em calia algun suport per a les potingues de cura personal que sempre va bé tenir al dormitori i que, altrament, poden deixar marques als mobles.

Material necessari:

- fleixos per reciclar, preferiblement de mida semblant i si són de colors diversos, millor
- tisores
- engrapadora d'oficina
- regle, millor si és metàl·lic o de fusta
- pinces d'estendre o de bricolatge

Com es fa:

1. Tallem els fleixos a la mida adient a la forma del nostre cistell o safata. D'un fleix en poden sortir dues o tres tires, aproximadament. Aquí és on entra en joc la vostra traça, la quantitat de material del que disposeu i, naturalment, la seva llargària.

Els fleixos haurien de ser d'un nombre adient per facilitar que cap tira quedi sense entreteixir-se i acabi resultant sobrera. Podem dibuixar un petit plànol de com ho volem, fer els càlculs pertinents...

Val a dir que també ens hem de fixar en els colors de què disposem a fi de fer-ne alguna combinació interessant, si s'escau. És aconsellable jugar a provar-ne unes quantes abans de començar, per veure quina ens fa més el pes.



2. Anem entreteixint les tires segons la combinació que hem decidit. Aquí s'ha entreteixit amb el sistema més bàsic: tira a dalt, tira a baix, i així successivament, intercalant el color verd i el blanc. Clar que podem complicar-ho, si volem (dues tires a dalt, dues a baix, etc...) però això ja queda fora de l'àmbit d'aquest tutorial.

3. Conforme entreteixim, anem fixant els fleixos a lloc amb pinces d'estendre o de bricolatge, les que tinguem més a mà. D'entrada tindran tendència a moure's, de manera que no ens poséssim pas nervioses o nerviosos. És qüestió de prendre'ns el nostre temps, d'anar entreteixint amb paciència i d'empènyer les tires ben a prop les unes de les altres per deixar les menys escletxes possibles.

4. Un cop tinguem l'entramat bàsic, que serà el fons del nostre cistell -de la safata, en aquest cas-, és aconsellable engrapar entre si les tires que conformen cada cantonada perquè el conjunt no es bellugui mentre pugem les parets del recipient. Es tracta d'una mesura temporal. Atès que poden restar funcionalitat al nostre cistell, les traurem, en acabat.

5. Fixades amb grapes les cantonades, doncs, comencem a enlairar les tires per formar la trama de les esmentades parets. Abans va bé marcar la zona de plec amb un regle metàl·lic, de manera que la base de la safata quedi prou recta (rectangular o quadrada, segons la forma que hàgim projectat pel nostre cistell).

6. El següent pas consisteix en entreteixir tires noves amb les verticals que hem alçat i anar tancant les parets tot al voltant del cistell. Continuem assegurant amb pinces i empenyent les tires entre si per aconseguir una trama atapeïda i sense gaire escletxes, a ser possible.

En aquest cas la llargària de les tires era molt limitada, i l'alçada de les parets va ser moderada. Penseu que cal deixar un parell o tres dits de marge per poder rematar el recipient tal i com s'explica al punt 7.

7. Finalment, arriba l'hora d'acabar el teixit de fleixos. Per fer això, només cal que tallem en punta cada tira vertical, la dobleguem a una alçada igualada i la introduïm, cap a baix, entre les tires horitzontals entreteixides prèviament (les que són a la part immediatament inferior). Segurament ens anirà bé ajudar-nos d'un obrecartes punxegut o de les mateixes tisores perquè el teixit de fleixos ens haurà quedat atapeït i pot costar de fer, l'encaix.


Es tracta de que aquestes tires verticals quedin dissimulades i, alhora, tanquin fermament la trama sense necessitat de cap altre mitjà de subjecció.

Abans, o després, segons anem treballant, podem treure les grapes aplicades anteriorment.

I ja està! Ja tenim un recipient funcional, estèticament interessant i hem reciclat material de rebuig.

Reaprofitament del cuir d'un bitlleter

Hi havia una vegada un bitlleter vermell, de cuir gravat amb un preciós motiu celta, que, tot i estar en prou bon estat, no tenia la cremallera de bona qualitat i acabà per resultar poc còmode d'utilitzar... I per no acabar la història d'aquest bitlleter en una galleda d'escombraries, què millor que reinventar el conte.

La necessitat de renovar la llibreta de notes que sempre porto a la bossa, i que vaig fabricar fa alguns anys per anar a puntant les idees durant la jornada, em va fer pensar que el cuir gravat tenia la mida ideal per guarnir la tapada d'una llibreta nova.

1. En primer lloc, va caler separar amb cura el tros de cuir del bitlleter, amb el bisturí d'artesania i un regle metàl·lic, sobre el sempre útil suport de l'estora de cautxú.
2. Com a base de la llibreta es retallà a la mida desitjada un cartó de gruix mitjà (restes d'un quadern de tapa dura que tenia per reciclar).
S'hi van fer alguns plecs estil acordió, amb unes petites escletxes, per passar-hi i ocultar uns claus d'enquadernar a fi de muntar, posteriorment, les fulles de la llibreta (vegeu el punt 7).


3. Folrar l'interior de la llibreta podia fer-se en paper però semblava que el cuir de l'exterior demanava "alguna cosa més". I en el fons de teixits per reciclar hi havia una corbata d'uns tons marrons i d'una mides adients al projecte.
Va caler, doncs, desmuntar la corbata, i planxar-la bé per eliminar línies de plec.
Atès que el teixit de corbata sol ser molt fi, per dotar-lo de resistència i manipular-lo millor, es va optar per enganxar-hi un tros d'entretela termoadhesiva de la mida del cuir, amb un marge d'1 cm.


4. En acabat, retallem la tela de la corbata seguint la pauta de l'entretela i l'encolem amb làtex a la base de cartó, girant el marge d'1 cm. endins.
Quan estigui ben sec es poden marcar els plecs del cartó.


5. Després, és el moment de remarcar les escletxes que s'han fet al pas 2, i que el recobriment de tela haurà tapat per un costat (A la imatge s'han destacat en negre).
És important perquè, tot seguit, hem de passar-hi les dents del clau d'enquadernar.
Un cop col·locat, s'ha de tancar el plec d'acordió i, un cop encolat amb làtex, la base del clau quedarà amagat i ben subjecte (la direcció del plec s'assenyala amb una fletxa, a la imatge).
En aquest cas s'ha ajudat l'efecte de la cola amb un parell de pinces metàl·liques per mantenir el plec a lloc fins el complet assecatge.
6. Després d'estudiar diverses maneres de tancament per a la llibreta, es va optar pel cordó elàstic. Tots els sistemes deixaven marca en el cuir o tapaven part del motiu celta, de manera que era més aviat qüestió de causar el mínim impacte.
Un cop trobar la mida de cordó ideal per a una bona subjecció, i fer-hi un nus, es va encolar amb làtex entre el cuir i la base, al mateix temps que s'uneixen les parts.
Sempre cal mantenir les peces sota un pes i/o amb pinces mentre s'asseca la cola.
7. I ja està! El darrer pas consisteix en preparar els fulls de la llibreta amb paper reciclable (és a dir, fulls només impresos a una cara que tenen l'altre per aprofitar) fruit d'error d'impressió, de fullet publicitaris amb una cara en blanc, etc. Després de tallar el paper a la mida desitjada, només cal fer, amb una perforadora, els forats per enquadernar els fulls.
A la imatge es veu com queda el clau d'enquadernar tancat. Tot i que, mentre es fa servir la llibreta, queda completament ocult a la vista.

Catifa casolana de roba reciclada

Què passa quan no trobes una catifa que et faci el pes, per mides o per preu, tens més o menys temps i t'agrada complicar-te una miqueta la vida? Doncs que agafes i proves de fer-ne una, de catifa. Aquesta és la meva intenció, però com el meu teler és petit hauré d'anar per pams. De moment ja en tinc una part realitzada!


Materials:

- Teler de bastidor amb travesser (en el meu cas trobat al carrer)

- Tros de fusta per fer de llançadora (si no disposes d'una "professional")

- Ganxo llançadora (en aquest cas fabricat amb un penjador de filferro) . Vegeu nota, més avall.

- Cordill per a l'ordit ("esquelet" de la catifa)

- Cabdells de roba per reciclar (pijames, samarretes o similars). Vegeu nota, més avall.

- Pinta per pitjar les tires de teixit les unes contra les altres conforme anem teixint, de manera que quedin atapeïdes, sense deixar forats a la trama.

- Ganxet

Nota sobre l'ús del ganxo llançadora i de la fusta llançadora:

El ganxo és per quan l'ordit (el cordill) és tan a prop de la vora del teler que no deixaria passar la fusta llançadora. Així s'han fet, en aquest cas les primeres i les últimes tires de teixit (trama).

La fabricació del ganxo consisteix en desdoblegar un penjador de roba d'aquells de filferro i aconseguir una tira metàl·lica llarga amb un ganxo més petit en una punta. També és pot fer, és clar, amb un tros llarg de filferro fort.

La fabricació de la fusta llançadora consisteix en aprofitar el lateral d'una capsa de fruita.

Nota sobre com tallar la roba:

La trama ("cos" de la catifa) es fa amb tires de roba d'aproximadament 2 cm.

Les peces de tela per reciclar es tallen en espiral a partir de les mànigues, camals o baixos a fi d'aconseguir tires ben llargues.

Es poden unir entre si, de ser necessari, amb fil i agulla, un nus o amb algun altre mètode.

Instruccions per teixir:

1.- Muntem al teler un ordit a base de cordill de manera que quedi ben tensat.

2. Les tires de roba es poden teixir de manera diversa, fent dibuixets, etc., però aquí s'ha optat per una trama senzilla: passar tira per damunt de dos cordills, passar tira per sota dels dos cordills següent , i així consecutívament.

Per començar, es va passant el travesser seguint aquesta pauta dos cordills amunt-dos cordills avall a través de tot l'ordit. Quan arriba a l'extrem oposat el deixem fixe i aprofitem l'espai que forma en l'ordit per passar-hi el ganxo llançadora de filferro (també es pot passar directament el ganxo i, de fet, quan treballes en espais molt justos no hi ha altra manera de fer-ho)

Un cop hagi passat el filferro, hi enganxarem a l'extrem la tira de teixit. Ja podem arrossegar el filferro (amb cura de no enredar-nos amb el cordillam), fins arribar a l'extrem oposat.

Després de traure el filferro i treure el travesser (si en fem servir), empenyerem la tira de teixit cap amunt amb la pinta. Això ho farem a cada passada, de manera que les tires es vagin atapeïnt les unes contra les altres.


3. Tot seguit, passem el ganxo llançadora en direcció contrària, procurant que si en la tira anterior el teixit va dos amunt-dos avall, en aquesta vagi dos avall-dos amunt. A la foto d'aquí dalt es veu clarament, em penso, a què em refereixo.

4. Quan ja tinguem unes quantes passades fetes, ja podrem utilitzar la fusta llançadora.

Muntem sobre la fusta unes quantes voltes de teixit (les que puguin passar entre els cordills de l'ordit) i continuem teixint amunt-avall o avall-amunt, segons toqui.

5. De seguida veurem el resultat que, tot i molt bàsic, fa il·lusió. Compte amb les vores del nostre teixit. En un teler tan simple poden tenir tendència a deformar-se una mica. Només hem de procurar estar a l'aguait i no prémer massa les tires després de cada passada.

Pel que fa a les possibles desviacions en horitzontal, també són bastant corrents. Aquí s'han solucionat intercalant tires de roba en els racons on s'havia perdut la línia, per continuar teixint en quant aquesta es recuperava.

6. Quan ja ens acostem al final del nostre teixit, hem de tornar a utilitzar el ganxo llançadora i, al final, rematar amb el ganxet i una tira de tela fent cadeneta sobre l'ordit.

En acabat, s'ha desmuntat la catifa del teler. I aprofitant que s'ha fet servir un ganxet per empènyer les bagues de cordill fora dels clauets que les tensaven, s'han anat muntant aquestes bagues una sobre l'altra, de manera consecutiva, per assegurar millor la vora. Encara que, mai no està de més fer unes puntades de fil i agulla en alguna zona susceptible de desfer-se.

En aquest cas només s'ha fet en un extrem perquè la intenció és teixir altres peces i unificar-les a ganxet o amb fil i agulla, a fi de crear una catifa més gran.

De totes maneres, si es volen fer individualment, queden molt bé com a catifes independents.