dijous, 31 d’octubre del 2013

Funda per a Entrepans - Reciclatge de bossa

Potser la tan nostrada nit de les ànimes, prèvia a Tots Sants no sembla tan divertida com l'omnipresent "Halloween", però és que no sé si és aconsellable prendre's tan a broma la vesprada en què s'obre -segons diuen- la porta entre els dos móns per celebrar amb els que ja no hi són un àpat auster, a base de les castanyes i dels panellets de rigor (mortis?)...

En fi, fora bromes, defugint celebracions imposades pels interessos comercials, tan poc respectuoses amb les nostres tradicions, avui us proposo un projecte que no hi té res a veure: una funda per a l'entrepà.

Funda oberta (cara externa) i funda en ús, amb l'entrepà dins (revers)

Aquesta funda plastificada i ecològica, de confecció casolana, per transportar l'entrepà sempre ha demostrat ser de molta utilitat:

- Evites l'ús indiscriminat de paper d'alumini com a embolcall
- Tampoc vas pel món deixant un rastre de molletes de pa (molt útil si no ets ni en Hansel ni la Gretel del conte)
- Té, a més, l'avantatge de la flexibilitat enfront d'algunes fundes de plàstic dur que es veuen al mercat

Puc testimoniar que tot plegat funciona la mar de bé quan acostumes a dur la funda plena dins la bossa de mà, més plena encara perquè et passes el dia fora i hi portes mitja casa a sobre!

La primera que vaig fer era d'un retall d'hule del que venen per metres. Ja estava força atrotinada quan em va arribar una bossa de la compra, de material plastificat i reciclable, d'aquelles que es venen en grans superfícies. Estava en prou bon estat i l'estampat, que com es veu és preciós, la feien ideal per a treure'n un parell de noves fundes.

Poso un dibuix de la plantilla amb mides orientatives encara que seria aconsellable adaptar la idea a cada cas, segons la mena d'entrepans que estem avesades i avesats a preparar, perquè això variarà, probablement, les mides i la forma del model.

Aquesta és una funda pensada per a un entrepà de llesques irregulars (vegeu la foto final). Fa, aproximadament, 39x39 cm. de punta a punta, i té 8 costats de 8 cm. d'amplada cadascun, si fa no fa.

Les tanques són els rectangles de color gris clar que es veuen a l'esquema. Es tracta de tires de veta adherent, altrament coneguda per la marca "velcro", situades en la cara externa i en indrets estratègics.

Es col·loquen intuïtivament, seguint les marques dels plecs que demani l'entrepà. Per a això, l'ideal és preparar-ne un primer, preferiblement sense farcir, que ens ajudi a determinar els punts d'inflexió. En el procés es va comprovar que aquí seguien un patró quadriculat que també serviria, segurament, per a unes llesques del pa de motlle tradicional. En el fons, ve a ser com si féssim un embolcall per a regal, amb l'entrepà.

Un cop sapiguem on hi han d'anar, col·loquem les vetes adherents per parelles, en costats contraris. Poden ser de les adhesives o anar cosides; de totes dues formes mantindran els plecs a lloc i la funda ben closa de manera que no s'escapi ni una molla. Després de posar-les, determinaran per si soles on cal que dobleguem el material, cap endins, formant una mena de pestanyes que facilitaran la seva unió com a tanques.

Per tancar, escollim quin parell de costats contraris plegarem primer, i els dobleguem cap el centre, sobre l'entrepà, on els fermarem unint les corresponents pestanyes amb veta adherent. Després, repetirem l'operació amb els dos costats que queden, que es tancaran per damunt dels anteriors.

Tot seguit, unes imatges del procés de plegat que és més fàcil de veure i de fer que d'explicar.


 Nota final: Pot ser bo posar, amb l'entrepà, uns tovallons de paper o tela fina per quan arribi el moment de prendre'ns l'àpat!

dilluns, 16 de setembre del 2013

El paraigua que el vent s'endugué o Cosint sota la Pluja

Siguem positives: quan plou, la verdor de la natura es revifa, cosa que hem d'apreciar, especialment en un àmbit urbà dominat per la grisor.

I els paraigües, quins colors i estampats tan bonics! Clar que, si fa gaire vent, volen pels carrers, i molts dels seus propietaris els abandonen. Llavors et preguntes: Com pot ser? Ells mai no ho farien... I, després, caus en la temptació de recollir-los i d'acollir-nos en la teva reserva de teixits per a manualitats i reciclatge.

Per cert, hi ha gent que fa meravelles amb els ferros dels paraigües abandonats. Personalment, però, m'atrauen més els teixits impermeables. Per a mostra, un botó: vet aquí com he transformat una de les meves troballes, un paraigua infantil d'un potent to rosat, en una funda per al meu propi paraigua. No només servirà per transportar-lo mentre no s'utilitzi sinó també per evitar que regalimi quan entri  en un interior -edifici, bus o metro- mentre a fora plou a bots i barrals (ho confesso: sóc d'allò més primmirada amb el meu entorn i m'agrada estalviar-me -i estalviar als altres- regalims i esquitxos. Fins ara feia servir per aquest menester una molt poc ecològica i cruixent bossa de plàstic).

Procés:

1. Després de separar l'estructura metàl·lica del teixit -amb cura de no fer-hi forats a fi de mantenir-ne l'estanquitat- es va traçar amb un guix de costura la forma de la bossa, voravius inclosos.
També es va deixar un marge per fabricar les futures brides de la bossa.
En acabat, amb l'ajut d'una fulla de tall rotatòria, es retallà el material.

Pas 1: marcar i retallar.
2. S'embastà la bossa i es cosí, començant per les costures bàsiques, seguint pels voravius amb espai per passar les dues brides, les quals es realitzaren en darrer lloc (un cop comprovar que tant en longitud com en gruix servien a la seva finalitat de transportar la bossa còmodament -vegeu la postdata, més avall).
Pas 2: embastar, cosir i passar la brida
3. Finalment, es van passar i cosir les brides de manera definitiva, i es va dipositar dins la bossa-funda el paraigua que, a partir d'ara, protegirà.
Pas 3: Passar la brida, i utilitzar!

P.D.: la bossa està pensada per dur en bandolera. Amb tot, s'han deixat les brides prou llargues per poder-les doblegar i formar les nanses d'una motxilla, si molt convé.
També cap la possibilitat de fer-ne una baga a fi de penjar-ho a la bossa amb què les dones solem carregar les nostres coses quotidianament.
És, diríem, una bossa-funda "mans lliures" ;-).

divendres, 2 d’agost del 2013

Un tàrtar fresc inspirat per la revista Cuina

Havia de tornar un llibre a la biblioteca i, en acabat, com sol passar, abans d'abandonar aquell recés de pau vaig papallonejar pels expositors de premsa. La revista Cuina acabava d'arribar i la vaig fullejar amb delit. Les seves fitxes sobre tàrtars -i, per damunt de tot, el plat de la portada amb base d'alvocat- em van inspirar per, en tornar a casa, improvisar-ne un segons el que hi havia al rebost.

Tenia poma verda però res de la resta d'ingredients que proposava la revista, de manera que l'alvocat es va transformar en tomàquet, el marisc en les gambetes que tenia al congelador, i se m'acudí coronar el meu tàrtar amb el Tzatziki casolà que em refresca els sopars d'estiu. L'amanida que ja tenia preparada va servir com a toc final.



L'experiment em va agradar prou com per fer-ne una entrada al bloc. Repetirem.


dijous, 4 de juliol del 2013

Dies de decoupage, roses i galetes daneses

Malgrat que el seu contingut sigui deliciós, les llaunes de galetes daneses no solen ser gaire atractives, visualment. Això les fa encara unes candidates més adients per a qui perpetra treballs manuals a tort i a dret ;-).

No us donaré pas gaire la llauna amb aquesta transformació en particular. De vegades els arxius digitals s'espatllen, i és el que va passar amb les fotos del procés en qüestió, i amb les d'alguns altres projectes més... Tant se val. Almenys en queda el resultat i els...

...Passos seguits:

1. Mentre es decidia l'estil de la transformació per convertir la llauna de galetes en una caixa per a objectes personals, es va netejar bé amb alcohol a fi d'eliminar-ne qualsevol resta de greix.

No em va caler rumiar gaire sobre l'estil. Feia temps que volia fer alguna cosa Shabby Chic. Personalment, m'encanta l'aire romàntic i un tant atrotinat però la qüestió és que també em venia molt de gust fer servir tons rosats. Que ningú no em pregunti perquè; ni jo mateixa ho sé. Fins ara mai no els havia utilitzat però m'ho demanava el cos, de manera que el blanc quedà bandejat. No així el romanticisme visual. Les imatges vintage de roses, de lliure ús, que acabava de trobar a la Xarxa segur que hi van tenir quelcom a veure. I per proporcionar luxe al color, el daurat no podia faltar. L'únic risc era caure en la carrincloneria.

2. Es va pintar la llauna amb una capa d'emprimació per a metall (com en aquest projecte la cobertura posterior havia de ser una mica densa, no hi va caler una segona aplicació).

3. Un cop seca l'emprimació, es va pintar la llauna de rosa, el color acrílic de base. És important que el to lligui amb el fons de les imatges del decoupage. Això facilita la continuïtat visual. Si mai ens cal unificar la superfície i la imatge enganxada, volem que, en aplicar la pintura, la diferència entre els dos fons es noti quant menys millor.

4. Mentre s'assecava, es van adaptar i imprimir les imatges segons les mides de la llauna. Després, es van preparar pel decoupage seguint les instruccions ja especificades en el projecte del cofre aneller, i que podeu consultar en el punt 3.a d'aquesta entrada.

En el cas que ens ocupa, es va escollir una tira d'imatges, rams de roses, per a tot el perímetre de la caixa, i un gran motiu central per a la tapa. Per toies que no quedi.

5. Un cop preparades i seques, les imatges es van encolar a la llauna mitjançant pega en esprai.

6. Finalment, el daurat: amb pa d'or per a treballs manuals i un mixtió ràpid a l'aigua es va recobrir tot l'interior, i parts de l'exterior, com ara les vores de la caixa i el voltant del motiu central.

Jo mateixa en vaig quedar sorpresa del resultat. La por a la carrincloneria s'havia esvaït. Per a algú que amb prou feines utilitza el rosa em penso que va anar força bé. Tot i que encara no sé si pot ser rosa i daurat, el Shabby Chic.

dijous, 27 de juny del 2013

Paper picat "sui generis" - Les tapes d'una llibreta

La tradició mexicana del paper picat és ben coneguda. Tanmateix, aquí faré referència a un picat pur, que no comporta fer cap retall físic en el paper o, en aquest cas, en la cartolina. Tot es fa a base de perforar.

Hi ha un estil de picat que se sol fer sobre paper vegetal, però es volia defugir aquesta varietat per confeccionar les tapes d'una llibreta senzilla (fulls Din A-4 doblegats per la meitat i nuats amb cordill).

paper picat

Aquí, com a base, es va prendre un dibuix trobat fa anys a la Xarxa i de qui es desconeix l'autoria. Mostra unes roses tesel·lades, molt a l'estil dels dibuixos entrellaçats de l'artista neerlandès Escher.

El procés del picat és ben simple, però una mica feixuc. Ara que, el resultat sol valer la pena.

Materials:
  • Esquema fotocopiat del nostre dibuix base
  • Punxó, descosidor o estri similar, amb una punta forta i punxeguda per picar
  • Cartolina
  • Estoreta de goma (val la de l'ordinador si ja està atrotinada i la voleu reciclar) o alguna altra superfície capaç de suportar les punxades sense espatllar cap moble ;-)
  • Uns pocs plecs de paper
  • Cordill de cànem per relligar la llibreta
  • Cinta adhesiva o pinces d'oficina
  • Acrílics, si es volgués ressaltar el picat amb un color diferent del de la cartolina (opcional)
Procediment:

1. Sobre l'estoreta de goma  hi posem la cartolina i, al damunt d'aquesta, l'esquema fotocopiat, subjectat amb cinta adhesiva -o pinces d'oficina, si no deformen la cartolina i l'estoreta, perjudicant així el procés de picat.

2. Amb el nostre estri de picar, anem repassant el dibuix base, línia per línia, fent pics molt a prop els uns dels altres, amb compte de que aquesta proximitat no arribi a estripar la nostra cartolina.


Si posem el resultat a contrallum, veurem, al capdavall, el resultat de la nostra tasca.


3. En acabat (en el mateix dia o en dies diferents, segons el temps que tinguem i com ens aguanti el canell de la mà...) ja podem aplicar una mica d'acrílic d'un color contrastat al de la cartolina, si decidim que aquesta opció ens interessa. En aquest cas, com la cartolina era marró, se li va donar una base de vermell per tota la superfície i, un cop seca la capa, unes passades de pintura daurada.

4. Finalment, el picat es va tallar a la mida del quadern (els fulls doblegats), i es va relligar el conjunt amb un cordill de cànem, per afegir un aire rústic.

Com a nota final, val a dir que també es podria emprar aquesta tècnica de guarniment en una pantalla per un llum, en una capsa, etcètera. Fins i tot, en comptes de fer la tapa per a una llibreta, es podria fer-la a mida per folrar llibres de manera elegant...

dilluns, 17 de juny del 2013

Digressió Gastronòmica 3: "Bread and Butter"

No fa gaire vaig descobrir aquest magnífic programa de rebosteria a BTV  "La Vida en Dolç" (el seu Facebook). En el capítol en qüestió, entre altres receptes típicament britàniques, hi feien -al final- la del Bread and Butter (vegeu-ne el vídeo). Seguint la pista d'aquesta delícia de púding vaig descobrir que pot fer-se amb el pa sec per "reciclar-lo" i que n'hi ha moltes variants (com el murcià pan de Calatrava).

Fins ara, per aprofitar aquest article de primera necessitat a l'hivern, n'havia fet sopa o torrades de Santa Teresa, però amb aquesta mena de receptes podrem reabsorbir els nostres excedents tot l'any! I va molt bé quan no tens farina a mà...
Fet com al programa,
amb panses i llesques de pa sense processar

Tot i que la recepta del programa es feia amb llesques, i al forn, vaig trobar a la Xarxa més d'una -tant de púdings dolços com de salats- on el pa s'esmicola i els ingredients es fan directament al vapor, que és el mitjà que utilitzo habitualment per preparar aliments. I m'hi vaig posar. Vet aquí el resultat!



Amb pa esmicolat, pernil de gall dindi i formatge fondant

De pa esmicolat i xocolata, el primer amb cobertura
i el segon amb nous i espurnes de xoco a dins

Hum! Que és bo! Es nota que escric aquesta entrada a l'hora de dinar? ;-)

dimarts, 4 de juny del 2013

Cofre Aneller a Partir d'Elements Reciclats

Sembla mentida que hagi passat tant de temps des del meu darrer post!
Aquest no és lloc per parlar dels esdeveniments que han contribuït al mig abandó d'aquest bloc i al desencoratjament de la persona (no tant de la part creativa, que continua fent de les seves malgrat tot).
Només és lloc pels nous projectes que tinc la ferma intenció de tornar a presentar.

I, per a que els propòsits no es quedin merament en això, vet aquí el meu projecte de tornada: un cofre aneller a partir d'elements reciclats. La idea era recrear l'aire de l'antiga paqueteria, potser del s.XIX, una mica en la línia de l'estil Shabby Chic però en blau i daurat, i crec que s'ha aconseguit.


El Perquè

M'agraden els anells de bijuteria i en tinc uns quants. Em calia mantenir-los endreçats d'una manera que, a més, em facilités la tria de cada matí, gairebé d'un cop d'ull... Al mercat no acabava de trobar el recipient ideal, fins que vaig descobrir, en mans d'un familiar, una capsa d'ampolles cosmètiques en forma de cofre... Fou tota una inspiració. I com ella l'havia de llençar tan bon punt acabat el producte, li vaig pregar que em deixés reciclar-la quan arribés el moment.

El Procés:

1. Després d'escatar lleugerament la superfície de la capsa per facilitar l'aferrament del pigment i la cola, es va pintar l'interior i les zones que quedarien a la vista amb acrílic daurat.

2. La resta del cofret es va folrar amb paper, també per reciclar. En aquest cas es tracta del paper d'estrassa blau, una mica aspre, que acostuma a embolcallar el cotó fluix que compro a la farmàcia. Té un encantador aire antic, i el guardava per a un projecte com aquest.



3. Després es va buscar una imatge vintage que s'adaptés bé a les proporcions de la tapa, i es va preparar per al decoupage.

  a) Com es tractava d'una imatge impresa amb tintes susceptibles de sagnar en contacte amb mitjans aquosos, com ara la cola, abans de res es va ruixar amb un fixador en esprai.

   Es tracta del mateix protector per a aquarel·les, pastels, carbonets, etc., que venen a les botigues de belles arts. N'hi ha d'econòmics que funcionen prou bé però, si no en tenim a mà i hem d'improvisar, un truc: el fixador professional pot substituir-se per una mica de laca pels cabells (tot i que amb aquest mètode, segons la meva experiència, els colors queden més esmorteïts)

  b) Un cop seca la pel·lícula protectora, la imatge s'havia de muntar sobre la tapa del cofre.

     Primer es va adherir, amb un mínim de cola blanca tirant a espessa, i pel dret, damunt d'un tros de bossa de plàstic.

   Tot seguit, encara fresca aquesta cola, i després d'untar també el revers de la imatge, es va aplanar en posició damunt la tapa, tot repassant suaument la superfície del plàstic amb un drap. Aquesta tècnica és molt efectiva a l'hora d'evitar que es formin bombolles d'aire i/o arrugues al paper.
 
   Immediatament després es va treure el plàstic, amb cura per evitar estrips, i es va deixar assecar.

   Més endavant es va encolar, també, un duplicat de la imatge a l'interior del cofret.


4. Un cop sec el decoupage, es van acabar les vores de tota la capsa amb més acrílic daurat, especialment al voltant de les imatges.

5. I com l'interior no disposava de cap suport pels anells, es va aprofitar per reciclar parts d'un altre embalatge farmacèutic: un suport plàstic per a ampolles de vitamines.

Semblava que ni fet expressament!

Tallat a la mida del cofre i girat cap per avall, ofereix una sèrie de ranures ideals per clavar-hi els anells normals. I l'espai lateral que queda serveix per repenjar-hi els anells de cèrcol gruixut.


I ja tenim els anells endreçats dins del mateix recipient, protegits de la pols però a la vista de la mestressa, quan convé!