dimarts, 5 de juliol de 2011

Transformar una caixa de fruita en un prestatge

Canvis inesperats a la cuina han fet que necessiti espai extra i m'hagi decidit a penjar aquesta caixa de fruita transformada en prestatge, en el més pur estil rústic.

El pany de paret, en una zona de pas, era guarnit fins ara amb un penjador petit, però demanava més; i la caixa de fruita té la mida ideal per encabir-s'hi sense destorbar el pas, alhora que resulta funcional, gràcies a les petites modificacions que s'hi han fet a l'estructura.


Estris:

  • Caixa de fruita (de fusta) per reciclar
  • Desengrapadora (d'oficina) o alicates
  • Engrapadora (de bricolatge)
  • Escatadora elèctrica
  • Pintura blanca a l'aigua

Com va anar:

Cada caixa de fruita pot ser un món, segons el model. En aquest cas els laterals per on s'agafava originalment la caixa eren cecs, de manera que anaven de perles per fer de lleixes, almenys un. L'altre es va desmuntar i es va capgirar perquè, un cop penjada la caixa en vertical, fes el mateix servei.

Es van treure les grapes originals d'un dels costats, doncs, amb una desengrapadora d'oficina i amb alicates. Després, el costat es va tornar a col·locar al mateix lloc però capgirat, amb una engrapadora de bricolatge.

A la primera foto es veu la caixa modificada. La imatge de tal i com era en origen, si la vaig fer, no s'ha salvat del daltabaix de la base de dades però, vaja, em penso que tothom té prou imaginació per veure on rauen els canvis. Em sona haver-ne fet un esquema però, de moment, no ha aparegut.

Després del petit canvi a l'estructura i d'escatar la fusta, s'hi va fer un rentat en blanc amb pintura acrílica, a fi d'accentuar l'aire rústic, i es va fixar un ganxo de penjar quadres al darrera.

A la segona foto es veu la caixa ja col·locada a lloc, fent de prestatge.

La idea final era folrar-ne el fons amb suro o alguna pintura folk però, pel moment, i davant de la urgència dels canvis, s'ha optat per penjar-hi un rètol rústic amb dos xais enamorats fet per una servidora, ja fa anys, a l'estil country americà (amb trossos, vés per on, d'una altra caixa de fruita!).

Refer el mànec d'un descosidor

Cus que cosiràs o, millor dit, desfila que desfilaràs, es va trencar el mànec de plàstic del descosidor (descosedor o abreojales en castellà; seam ripper en anglès: em refereixo a l'estri tallant en forma de forqueta que serveix per desembastar i tallar fils en labors delicades. Si algú en coneix algun altre nom oficial que ens ho faci saber, si-us-plau!).

El caputxó també fa temps que s'havia fet malbé però, la qüestió és que la tija de ferro funcionava perfectament. I com no estan els temps per llençar res, i menys si som "festumeres", va caldre empescar-se una reparació d'urgència.

Estris:
  • Descosidor espatllat, òbviament
  • Eina Dremel o similar
  • Jonc o canya fina natural
  • Cargol de banc (per immobilitzar la peça en el banc o taula de treball)
  • Massilla de fusta
  • Adhesiu instantani
  • Pirògraf (opcional)
  • Pintures acríliques (opcional)
Com va anar:

1. Després de sospesar altres opcions (modelatge en argila polimèrica, en argila d'assecat a l'aire...) vaig trobar que no tenia temps per a això i em vaig decantar per aprofitar un jonc o canya natural que ja tenia.
Per tant, el primer va ser tallar-ne dues peces de mica proporcional, una per refer el mànec trencat i l'altra destinada a convertir-se en caputxó del descosidor. El fet de que sigui un estri punxegut i tallant aconsellava aquesta precaució.

2. El jonc és massís de manera que calia perforar-lo. Es va fixar primer la peça destinada a fer de mànec al cargol de banc i es va buidar amb la Dremel i la barrina corresponent.


3. A fi d'encastar la tija de la forqueta amb més facilitat al seu mànec es va muntar aquest al cargol de banc, ben vertical.

La tija s'hi fixà mitjançant adhesiu instantani, tot emprant un escuradents per ajustar-la al forat.
Un cop sec l'adhesiu, s'escapçà el sobrant de l'escuradents, es poliren estelles amb la Dremel i, finalment, es van cobrir les possibles escletxes amb la massilla per a fusta.

4. Un cop ben seca la unió entre mànec i forqueta, es repetí el punt 2 amb la peça destinada a fer de caputxó. Era necessari així, atès que calia tenir la peça base acabada per assegurar l'encaix òptim del caputxó.

Val a dir que, en el primer intent, la peça es va buidar massa i la pressió del cargol de banc hi va fer una fissura. Es va repetir amb èxit a la segona.

5. Amb tot, el següent pas va ser, potser, el més delicat: rebaixar la base de la forqueta uns mil·límetres perquè el caputxó hi encaixés al voltant i es mantingués a lloc sense necessitat de cap mena de tanca externa.

El rebaix es va fer, és clar, amb la Dremel i, malgrat que no va quedar recte, fa el seu fet.

Com es veu a les imatges, la forma del mànec i del caputxó en conjunt va resultar una mica angular, però no deixa de tenir la seva gràcia.

6. Podríem haver deixat estar l'assumpte aquí però un cop haver aconseguit un objecte funcional, em feia gràcia honorar una mica l'estètica.

Per atorgar un accent més càlid a l'estri resultant i, després de marcar amb llapis els punts on encaixaven millor mànec i caputxó, s'optà per fer-les indelebles mitjançant el pirògraf.

En acabat, es va refregar amb una mica de pintura acrílica blanca la superfície de jonc i es pintà de negre l'encaix del caputxó, per finalitzar amb una capa de vernís.

I ja està, a continuar tallant fils i desfilant embastes, que era el que feia abans d'espatllar-se l'invent.