Mea Culpa (però aquest bloc encara belluga)

Cal entonar el "Mea Culpa". En sóc conscient. Porto un gran endarreriment, al bloc!

Com de costum, continuo fabricant coses, però no les faig pas al mateix ritme, per diversos motius... Tampoc no és qüestió de posar excuses.

Reconec la meva responsabilitat cap a aquest bloc i cap als amables lectores i lectors que alguna vegada s'han molestat a fer-hi una ullada.

I com em sabria greu haver arribat fins aquí per no continuar, espero reprendre aviat l'activitat blocaire personal. De fet, tinc algunes fotos en fase de producció, i projectes esperant a la foto final; la qüestió és trobar l'energia per acabar i penjar-les...

En fi, prometo esmerçar-me una mica més. I dir-me cada dia que aquest bloc encara belluga!

Fins ben aviat!

Reciclem brics i filtres de cafè: una mini calaixera!

Normalment a casa gastem cartrons de litre però, per canvis inesperats en la intendència, durant uns dies vam haver d'usar-ne de menor capacitat. I eren tan rebufons que vaig decidir que els havia de reciclar fent una mini calaixera per les peces petites de les meves bijuteries. També tenia acumulats un munt de filtres de la cafetera i paper de bossetes de te per reciclar, que calia utilitzar o llençar.

La mini calaixera acabada

Útils per crear una mini calaixera de dos pisos:

• 2 brics grans nets i a punt per reciclar
• 6 brics petits nets i a punt per reciclar
• Filtres de cafè i/o paper de bosses de te (usat per reciclar)
• Cinta de pintor
• Cola blanca
• Tubs petits de plàstic o cartó (opcional) per reciclar
• Cordill fi de paper o de fibra natural
• Agulla llarga
• Pinzell
• Paper de vidre

Pas a pas:

Preparació dels brics.-

1. Retallar-los. Als grans se'ls treu un lateral  longitudinal. Als petits el mateix, i també se n'elimina la cara superior, es troba el tap. Es reserven les parts retallades per reconstruir els calaixets, més endavant.

2. En acabat, els brics petits encaixen dins dels grans en vertical, però sobra espai lateral.
El següent pas, doncs, consisteix en adaptar els brics grans a la tirallonga de brics petits, i futurs calaixets. Per a això es desenganxa l'extrem encolat del bric gran i es retalla a la mida, deixant prou cartó de marge per tornar a encolar el lateral.
A la foto veiem el primer pis abans de ser refet, i el segon pis acabat d'adaptar.
Un cop preparats, els unim entre si amb cola i cinta de pintor. Al ser de paper engomat, aquesta mena de cinta adhesiva suportarà perfectament els recobriments encolats que aplicarem més endavant.

3. Tot seguit, es reconstrueix la part davantera de cada calaixet, fent servir els retalls reservats al punt 1. Les unions es fan amb cinta de pintor.

4. El pas final abans de posar el revestiment és escatar una mica, amb el paper de vidre, la superfície dels bric, a fi de millorar l'adhesió dels recobriments.

Passos 1-4

Encolat.-

5.  Es cobreix cada part de la calaixera a folrar amb cola blanca i, conforme l'estenem, anem fixant-hi estrips de filtres de cafè i/o de bosses de te.
A la foto veiem els procés d'encolat, i el resultat final.

Pas 5

La preparació dels tiradors

6. Crear els tiradors es podria fer de mil maneres. En aquest cas es volia crear una base d'efecte dimensional, sense foradar els calaixets. La solució, els tubets de plàstic de la foto, que tenia per reciclar, i per on podia passar còmodament la trena de del tirador.
M'havien quedat d'un antic projecte i que havien estat l'ànima d'uns rotlles de benes de guix. També es podrien utilitzar els tubs de plàstic que són ànima d'algunes marques de fil. O tubs de cartó d'origen similar, tot i que avui en dia no és gaire corrent trobar-ne.
El procés que es va seguir fou partir per la meitat els tubs i distribuir-los per la davantera de cada calaixet. S'hi van fixar a lloc amb més cinta de pintor i, tot seguit, es recobriren amb més filtres i cola, fins aconseguir integra-los en l'estructura. Era important que quedessin ben assegurats perquè, en usar el tirador, no fossin arrancats.

Pas 6

Els tiradors en si mateixos

Es va optar per fer servir alguna mena de cordill (de cànem o de paper) a fi de crear una espècie de trenes que servíssin de tiradors. Finalment es va escollir el cordill de paper, del qual ja en disposava un rotlle, adquirit anys enrere a Ikea (Val a dir que ja no n'hauré de comprar mai més. Aquest estiu, poc després d'acabar aquest projecte, vaig aprendre a filar paper de diari, com ja es veurà en una propera entrada del bloc...).
 El procès de fer els tiradors és simple.


7. Es passa un bon tros de cordill per la conca del mig tub adherit al calaixet. En fem una baga que resulti còmoda per ficar-hi els dits i poder fer el gest d'estirar. Després, tanquem la baga amb un nus fort,deixant un el bocí de cordill sobrer penjant.
Amaguem el nus fort en l'interior del mig tub, posant-hi una mica de cola, si convé.

8. Comencem a teixir el cordill sobrer sobre la baga amb un nus simple, fins completar tot el tirador.

Passos 7 i 8

9. Finalment enfilem el cordill que quedi en una agulla grossa i el passem per dins del tub diverses vegades, travessant els nusos simples al començament i al final del tirador, a fi d'assegurar millor el trenat.
S'assegurarà encara més si passem una mà de cola blanca per cada tirador.

Pas 9 i resultat final

.: ARA SONA: Angels on The Side of the Road - Patti Russo :.

Si no trobes pantalons curts feminitza uns bòxers

Doncs, sí... heu entès bé: feminitzar uns bòxers (calçotets, s'entén).

La història és aquesta:

De cara a l'estiu buscava per los botigues uns pantalons curts i no en trobava (pel meu migrat pressupost del moment). Fins que vaig ensopegar amb aquest blog on una noia molt salada se n'havia fet uns la mar de macos amb roba interior per "pollastre". Les males idees que agafa una tot navegant... En resum, vaig veure el cel obert, tot corrent cap a les rebaixes per adquirir els meus bòxers-futurs-pantalonets... En vaig trobar, de cintura elàstica i amb uns botonets al davant, que els feia molt més interessants, pel meu gust.

La idea és simple: "feminitzem" els bòxers amb unes quantes randes, tot i que això de "feminitzar" es podria posar en dubte si ens fixem en la mar de puntes que portaven els senyors (a més de les dames) alguns segles enrere. També ensenyaven les cames enfundades en aquelles mitges tan sexys... Ehem, ehem... Ai, no ens distreguem. Anem al tema.

La inspiradora d'aquest article va cosir les randes (de fabricació mecànica) a la vores dels camals, i a gaudir dels nous "shorts". Jo no em vaig voler quedar tan "short" i vaig fabricar-me al ganxet l'esmentada randa o galó . Per què fer les coses fàcils, escolti, si ens podem complicar una miqueta la vida? Això sí, vaig escollir un model de randa senzillet, que es pogués teixir ràpid, tot aprofitant un petit cabdell blanc que em quedava d'un altre projecte.
Després només va caler cosir la randa a les vores de cada camal, per dins, i a estar la mar de fresca.

.: ARA SONA: Fireflies - Owl City :.

Com Des-Pintar Samarretes Planeres amb Lleixiu

Per passar la calor sufocant d'aquest estiu, em va agafar per "des-pintar" unes quantes samarretes velles que, llevat del seu color, eren del tot planeres (foto 1).

El Resultat

Això de "despintar" s'entén quan es compren com funciona la tècnica del lleixiu, destenyint les parts on l'apliquem. És un mètode que té la seva part perillosa perquè pot cremar el teixit si no vas amb compte, i ho dic per una experiència anterior... encara que això afegeix una certa emoció a l'assumpte... ;-)

I, mans a l'obra, enguantades si pot ser:

A. Sempre cal una base per col·locar dins de la samarreta i que el lleixiu no traspassi a l'altra banda.
Pot ser qualsevol peça de mida adient que tinguem a mà.
En aquest cas es va escollir la peça del darrera d'un marc de pinces el vidre del qual es va petar ja fa temps. També serviria un taulell de dibuix petit o un tros de cartó gruixut, posem per cas.
Aquesta base es folra amb paper film de cuina, si és que no volem que es taqui o s'espatlli i ens serveixi repetidament.

B. Introduïm l'esmentada base dins la samarreta.

C.  Preparem dos potets: un amb lleixiu i un altre amb aigua. I arrepleguem un estri per escampar els líquids; pot ser un comptagotes o un pinzell. Com sempre, allò que tinguem a mà (foto 2). Serà més pràctic si tenim un estri per l'aigua i un altre pel lleixiu.

D. Prenem una mica d'aigua, amb el comptagotes, en aquest cas, i comencem a traçar la forma simple que se'ns acudeixi per damunt la samarreta.
Podem fer-ne una o dues, més o menys, seguides, i en quant s'hagi escampat, sense demorar-nos gaire, prenem lleixiu amb l'estri i el dipositem seguint la marca d'aigua que acabem de fer.
Veurem com el lleixiu s'escampa sobre la taca prèvia. Segons el color de la samarreta podem aconseguir resultats insospitats, com l'halo carbassa que va aparèixer en la samarreta de mostra (foto 3).
Continuem així fins que ens agradi el resultat (fotos 4 i 5).

E. Si volem treballar també l'altra cara de la samarreta esperem que es sequi la feina feta abans de continuar.

El Procés

I, ja està! També es poden fer servir plantilles d'estergir (sempre que suportin l'efecte corrosiu del lleixiu).

.: ARA SONA: Keep the Faith - Bon Jovi :.

Transformar una caixa de fruita en un prestatge

Canvis inesperats a la cuina han fet que necessiti espai extra i m'hagi decidit a penjar aquesta caixa de fruita transformada en prestatge, en el més pur estil rústic.

El pany de paret, en una zona de pas, era guarnit fins ara amb un penjador petit, però demanava més; i la caixa de fruita té la mida ideal per encabir-s'hi sense destorbar el pas, alhora que resulta funcional, gràcies a les petites modificacions que s'hi han fet a l'estructura.


Estris:

• Caixa de fruita (de fusta) per reciclar
• Desengrapadora (d'oficina) o alicates
• Engrapadora (de bricolatge)
• Escatadora elèctrica
• Pintura blanca a l'aigua

Com va anar:

Cada caixa de fruita pot ser un món, segons el model. En aquest cas els laterals per on s'agafava originalment la caixa eren cecs, de manera que anaven de perles per fer de lleixes, almenys un. L'altre es va desmuntar i es va capgirar perquè, un cop penjada la caixa en vertical, fes el mateix servei.

Es van treure les grapes originals d'un dels costats, doncs, amb una desengrapadora d'oficina i amb alicates. Després, el costat es va tornar a col·locar al mateix lloc però capgirat, amb una engrapadora de bricolatge.

A la primera foto es veu la caixa modificada. La imatge de tal i com era en origen, si la vaig fer, no s'ha salvat del daltabaix de la base de dades però, vaja, em penso que tothom té prou imaginació per veure on rauen els canvis. Em sona haver-ne fet un esquema però, de moment, no ha aparegut.

Després del petit canvi a l'estructura i d'escatar la fusta, s'hi va fer un rentat en blanc amb pintura acrílica, a fi d'accentuar l'aire rústic, i es va fixar un ganxo de penjar quadres al darrera.

A la segona foto es veu la caixa ja col·locada a lloc, fent de prestatge.

La idea final era folrar-ne el fons amb suro o alguna pintura folk però, pel moment, i davant de la urgència dels canvis, s'ha optat per penjar-hi un rètol rústic amb dos xais enamorats fet per una servidora, ja fa anys, a l'estil country americà (amb trossos, vés per on, d'una altra caixa de fruita!).

Refer el mànec d'un descosidor

Cus que cosiràs o, millor dit, desfila que desfilaràs, es va trencar el mànec de plàstic del descosidor (descosedor o abreojales en castellà; seam ripper en anglès: em refereixo a l'estri tallant en forma de forqueta que serveix per desembastar i tallar fils en labors delicades. Si algú en coneix algun altre nom oficial que ens ho faci saber, si-us-plau!).

El caputxó també fa temps que s'havia fet malbé però, la qüestió és que la tija de ferro funcionava perfectament. I com no estan els temps per llençar res, i menys si som "festumeres", va caldre empescar-se una reparació d'urgència.

Estris:

• Descosidor espatllat, òbviament
  
• Eina Dremel o similar
• Jonc o canya fina natural
• Cargol de banc (per immobilitzar la peça en el banc o taula de treball)
• Massilla de fusta
• Adhesiu instantani
• Pirògraf (opcional)
• Pintures acríliques (opcional)
  

Com va anar:

1. Després de sospesar altres opcions (modelatge en argila polimèrica, en argila d'assecat a l'aire...) vaig trobar que no tenia temps per a això i em vaig decantar per aprofitar un jonc o canya natural que ja tenia.
Per tant, el primer va ser tallar-ne dues peces de mica proporcional, una per refer el mànec trencat i l'altra destinada a convertir-se en caputxó del descosidor. El fet de que sigui un estri punxegut i tallant aconsellava aquesta precaució.

2. El jonc és massís de manera que calia perforar-lo. Es va fixar primer la peça destinada a fer de mànec al cargol de banc i es va buidar amb la Dremel i la barrina corresponent.


3. A fi d'encastar la tija de la forqueta amb més facilitat al seu mànec es va muntar aquest al cargol de banc, ben vertical.

La tija s'hi fixà mitjançant adhesiu instantani, tot emprant un escuradents per ajustar-la al forat.
Un cop sec l'adhesiu, s'escapçà el sobrant de l'escuradents, es poliren estelles amb la Dremel i, finalment, es van cobrir les possibles escletxes amb la massilla per a fusta.

4. Un cop ben seca la unió entre mànec i forqueta, es repetí el punt 2 amb la peça destinada a fer de caputxó. Era necessari així, atès que calia tenir la peça base acabada per assegurar l'encaix òptim del caputxó.

Val a dir que, en el primer intent, la peça es va buidar massa i la pressió del cargol de banc hi va fer una fissura. Es va repetir amb èxit a la segona.

5. Amb tot, el següent pas va ser, potser, el més delicat: rebaixar la base de la forqueta uns mil·límetres perquè el caputxó hi encaixés al voltant i es mantingués a lloc sense necessitat de cap mena de tanca externa.

El rebaix es va fer, és clar, amb la Dremel i, malgrat que no va quedar recte, fa el seu fet.

Com es veu a les imatges, la forma del mànec i del caputxó en conjunt va resultar una mica angular, però no deixa de tenir la seva gràcia.

6. Podríem haver deixat estar l'assumpte aquí però un cop haver aconseguit un objecte funcional, em feia gràcia honorar una mica l'estètica.

Per atorgar un accent més càlid a l'estri resultant i, després de marcar amb llapis els punts on encaixaven millor mànec i caputxó, s'optà per fer-les indelebles mitjançant el pirògraf.

En acabat, es va refregar amb una mica de pintura acrílica blanca la superfície de jonc i es pintà de negre l'encaix del caputxó, per finalitzar amb una capa de vernís.

I ja està, a continuar tallant fils i desfilant embastes, que era el que feia abans d'espatllar-se l'invent.

Bricolatge: la frankens-caixa!!!

Imaginem-nos una escena de terror: obres a l'escala. Les instal·lacions elèctriques de la majoria de pisos estava antiquada. I, oh pànic suprem, l'encarregat de l'obra no va tenir en compte al pressupost que les caixes dels comptadors antics no servirien per als nous.

En acabat, a la meva caixa li faltava un bon tros per poder tornar a complir la seva funció... Qui diu que no ve d'un pam?!

Encarregar una caixa nova a la fusteria representava una despesa extra. Necessitava una solució més ràpida i econòmica.

A més, la porta de la caixa, xapada amb llaunes de cola, és de les primeres coses que vaig fer en mudar-me, per aprofitar la caixa, gris i trista en origen, i preferia conservar-la.

Què fa l'espècie femina faber en aquestes circumstàncies, especialment en aquests temps en què cal fer malabars amb les despeses?

Doncs encomanar-se a sant McGyver, arreplegar les quatre fustes que aquesta mena d'espècimens sol tenir per casa sense raó aparent, i emprendre una aventura salvatge en un món paral·lel al del bricolatge. Segur que els bricoladors autèntics haurien fet una caixa nova de trinca, però no és el cas... A una li va venir al cap el Frankenstein de Mary Shelley.

El resultat: la frankens-caixa , batejada així per les costures que han permès recuperar el moble i que podrien recordar a les del famós personatge ;-)

Els materials:

- Taulons de fusta de l'amplada adient a la profunditat que desitgem afegir a la nostra caixa (resulta que els que hi havia a casa eren de l'amplada exacta. Això és sincronicitat i no pas altra cosa!).
- Adhesiu de muntatge.
- Engrapadora de bricolatge.
- Trepant.
- Broca de corona.
- Serra elèctrica.
- Escatadora elèctrica.
- Pintura base i pintura d'acabat.
- La caixa de comptadors a refer.

Les passes que es van seguir:

1. Desmuntar la porta de la caixa i treure tots els ferratges (frontisses i tanca d'imant).
2. Practicar amb la broca de corona i el trepant un forat a la part superior de l'estructura a fi d'encaixar-la amb el nou cablejat.
3. Tallar els taulons de fusta a la mida de llarg de cadascuna de les cares a ampliar (recordem que l'amplada era la ideal i no va caler tocar-la).
4. Untar l'adhesiu en les vores a unir, i anar muntant els taulons el més recte possible. Deixar assecar.
5. Refermar les unions entre la caixa original i l'ampliació a base de grapes.


6. Després de comprovar que l'ampliació encaixa, escatar el conjunt a fi de preparar-lo per a la pintura.
7. Recol·locar la tanca d'imant i les frontisses, i muntar la porta, tot, és clar, sobre la part ampliada de la caixa.
8. Pintar diverses capes d'una base blanca per unificar, amb el corresponent període d'assecatge.
9. Acabat final amb pintura vermella similar a la original.
10. Penjar la frankens-caixa al seu lloc (vegeu la primera foto, a dalt de tot). Ohhh, si gairebé no es nota la ampliació, ni les grapes, almenys per fora!!!


.: ARA SONA: One Year of Love - Queen (Els Immortals BSO) :.

De bandana a còfia en un matí

Per a algunes, a l'àrdua tasca de fer neteja dels arxius informàtics es sumen les tasques de la llar... Perquè els cabells no quedin fets un nyap quan passem el plomall, sembla una bona idea cobrir-los amb una bandana, però, personalment, sempre he trobat que es desfeia el nus o que costava de mantenir-la a lloc... I, estèticament, quina manca de glamour!

Sortosament, per a delícia de les que pensem que fer dissabte no està renyit amb un cert saber estar, darrerament s'han vist a botigues, i en alguns tutos de la Xarxa, bandanes cosides per manera que sempre queden bé i a lloc.

I per què no fabricar-me una? Pensava que em costaria més temps però, un cop vaig posar fil a l'agulla, i mai millor dit, la bandana va passar a còfia en el matí d'ahir.



Materials:

- 1 bandana.

Nota: Clar que es pot fer amb quasevol retall, especialment si la usuària -o usuari- final necessita una tela més gran per tenir molt de cabell o un cap de mida extra gran ;-) Ha, ha, ha!

- 1 tros de cinta elàstica plana (recuperada)
- Fils i agulles de cosir i de cap
- Màquina de cosir

Instruccions:

1. Es va tallar la bandana en diagonal per aconseguir el triangle pel mocador de cap.

Després d'algunes provatures sobre el crani de la interessada, es van marcar amb agulles de cap i amb embastes posteriorment, els indrets on calia subjectar el mocador (al clatell, amb una cinta elàstica que l'envoltés des de l'interior de la bandana, i, una mica més amunt, fent unes puntades que unissin els dos costats perpendiculars de la peça triangular, a la part del darrera del cap)

És més fàcil de fer que d'explicar. A la foto final, es marca amb un cercle blanc la zona on van aquestes puntades.

2. Es va fer el voraviu del costat del triangle per on s'havia tallat, de manera que quedés un acabat polit i sense desfilats.

3. Per cobrir la cinta elàstica i encaixar-la en el conjunt de la còfia, es va tallar un tros de bandana del triangle sobrer. La cobertura havia de ser aproximadament el doble de llarga que la cinta, en ordre a aconseguir, en muntar la peça, un acabat arrufat que, a part d'assegurar una millor subjecció, hi dóna un toc chic.

4. Finalment, es va cosir la peça elàstica a lloc, on ja s'havien marcat les embastes; i es va fer definitiva la unió entre els costats perpendiculars.

Atès que hi havia la intenció de donar al mocador de cap un aspecte natural i també d'aconseguir que fos fàcil de planxar, els dos pics inferiors del triangle es van deixar completament lliures per fer la típica llaçada al clatell. Aquest detall no l'he sabut trobat, en altres tutorials.

El tercer pic, el superior, també queda lliure i només cal ocultar-ne la punta sota la tira elàstica perquè el cabell quedi recollir i es mantingui a lloc, abans o després de fer el nus al clatell.

I ja està. El resultat m'ha semblat millor del que m'esperava.

Ara segur que passarem el plomall amb més entusiasme!!!

Digressió gastronòmica 2: llaminadures casolanes

La trobada casual a la Xarxa de diverses receptes de com fer gominoles a casa m'ha instigat a fer l'experiment. Vaig escollir aquesta de mundorecetas.

Han sortit una mica massa dolces, per un error que vaig cometre -mea culpa- en la dosificació d'ingredients, però es poden menjar, així i tot.

Nyam-nyam... Vet aquí el resultat:
.: ARA VEIG : Star Trek Voyager :.

Fleixos: reciclar restes d'embalatges

Ja torno a ser aquí! El rescat i reorganització d'arxius va vent en popa. Aquest projecte és el més recent, atès que m'hi vaig posar molt poc abans del "crac".

Havia començat a endreçar el meu racó creatiu (pomposament batejat com a "el talleret") quan van reaparèixer uns fleixos de plàstic derivats de diversos paquets rebuts des de fa algun temps: n'hi havia de blancs però també de color verd oliva.

Els havia desat amb la malèvola idea de reproduir almenys un cistell com aquells fets amb idèntic material que es veuen en alguns basars xinesos. Malauradament, només n'havia pogut reunir uns quants, de fleixos, els justets per fer una safata. Però ja m'estava bé: em calia algun suport per a les potingues de cura personal que sempre va bé tenir al dormitori i que, altrament, poden deixar marques als mobles.

Material necessari:

- fleixos per reciclar, preferiblement de mida semblant i si són de colors diversos, millor
- tisores
- engrapadora d'oficina
- regle, millor si és metàl·lic o de fusta
- pinces d'estendre o de bricolatge

Com es fa:

1. Tallem els fleixos a la mida adient a la forma del nostre cistell o safata. D'un fleix en poden sortir dues o tres tires, aproximadament. Aquí és on entra en joc la vostra traça, la quantitat de material del que disposeu i, naturalment, la seva llargària.

Els fleixos haurien de ser d'un nombre adient per facilitar que cap tira quedi sense entreteixir-se i acabi resultant sobrera. Podem dibuixar un petit plànol de com ho volem, fer els càlculs pertinents...

Val a dir que també ens hem de fixar en els colors de què disposem a fi de fer-ne alguna combinació interessant, si s'escau. És aconsellable jugar a provar-ne unes quantes abans de començar, per veure quina ens fa més el pes.



2. Anem entreteixint les tires segons la combinació que hem decidit. Aquí s'ha entreteixit amb el sistema més bàsic: tira a dalt, tira a baix, i així successivament, intercalant el color verd i el blanc. Clar que podem complicar-ho, si volem (dues tires a dalt, dues a baix, etc...) però això ja queda fora de l'àmbit d'aquest tutorial.

3. Conforme entreteixim, anem fixant els fleixos a lloc amb pinces d'estendre o de bricolatge, les que tinguem més a mà. D'entrada tindran tendència a moure's, de manera que no ens poséssim pas nervioses o nerviosos. És qüestió de prendre'ns el nostre temps, d'anar entreteixint amb paciència i d'empènyer les tires ben a prop les unes de les altres per deixar les menys escletxes possibles.

4. Un cop tinguem l'entramat bàsic, que serà el fons del nostre cistell -de la safata, en aquest cas-, és aconsellable engrapar entre si les tires que conformen cada cantonada perquè el conjunt no es bellugui mentre pugem les parets del recipient. Es tracta d'una mesura temporal. Atès que poden restar funcionalitat al nostre cistell, les traurem, en acabat.

5. Fixades amb grapes les cantonades, doncs, comencem a enlairar les tires per formar la trama de les esmentades parets. Abans va bé marcar la zona de plec amb un regle metàl·lic, de manera que la base de la safata quedi prou recta (rectangular o quadrada, segons la forma que hàgim projectat pel nostre cistell).

6. El següent pas consisteix en entreteixir tires noves amb les verticals que hem alçat i anar tancant les parets tot al voltant del cistell. Continuem assegurant amb pinces i empenyent les tires entre si per aconseguir una trama atapeïda i sense gaire escletxes, a ser possible.

En aquest cas la llargària de les tires era molt limitada, i l'alçada de les parets va ser moderada. Penseu que cal deixar un parell o tres dits de marge per poder rematar el recipient tal i com s'explica al punt 7.

7. Finalment, arriba l'hora d'acabar el teixit de fleixos. Per fer això, només cal que tallem en punta cada tira vertical, la dobleguem a una alçada igualada i la introduïm, cap a baix, entre les tires horitzontals entreteixides prèviament (les que són a la part immediatament inferior). Segurament ens anirà bé ajudar-nos d'un obrecartes punxegut o de les mateixes tisores perquè el teixit de fleixos ens haurà quedat atapeït i pot costar de fer, l'encaix.


Es tracta de que aquestes tires verticals quedin dissimulades i, alhora, tanquin fermament la trama sense necessitat de cap altre mitjà de subjecció.

Abans, o després, segons anem treballant, podem treure les grapes aplicades anteriorment.

I ja està! Ja tenim un recipient funcional, estèticament interessant i hem reciclat material de rebuig.

Digressió: Pausa forçosa

Em sap greu no mantenir un ritme d'entrades adient al que ha de ser un bloc com cal. Darrerament he estat una mica baixa de moral però no vol dir que hagi deixat de fer coses; i ara que tornava a engrescar-me, he de fer una pausa forçosa!!!
En resum, per una incidència en el disc dur que encara ara no em sé explicar, la base de dades on tenia les entrades antigues i on havia bolcat les fotos dels darrers projectes, ha quedat tocada.
Després d'un dies de franc desconcert, i d'una certa ansietat pel desastre, he aconseguit recuperar alguna cosa. Malauradament, no tot està en bon estat i, a més, la informació ha quedat escampada de manera caòtica.
Ja he començat a posar-ho tot en ordre però em temo que encara necessitaré un temps. Espero que no sigui gaire o que pugui combinar aquesta tasca amb la represa del blogging.
Seré positiva; no hi ha mal que per bé no vingui: aprofitaré l'avinentesa per fer neteja dels arxius que no s'hagin perdut.
En quant pugui pujaré les novetats, encara que les fotos no cobreixin tot el procés creatiu.

Reaprofitament del cuir d'un bitlleter

Hi havia una vegada un bitlleter vermell, de cuir gravat amb un preciós motiu celta, que, tot i estar en prou bon estat, no tenia la cremallera de bona qualitat i acabà per resultar poc còmode d'utilitzar... I per no acabar la història d'aquest bitlleter en una galleda d'escombraries, què millor que reinventar el conte.

La necessitat de renovar la llibreta de notes que sempre porto a la bossa, i que vaig fabricar fa alguns anys per anar a puntant les idees durant la jornada, em va fer pensar que el cuir gravat tenia la mida ideal per guarnir la tapada d'una llibreta nova.

1. En primer lloc, va caler separar amb cura el tros de cuir del bitlleter, amb el bisturí d'artesania i un regle metàl·lic, sobre el sempre útil suport de l'estora de cautxú.
2. Com a base de la llibreta es retallà a la mida desitjada un cartó de gruix mitjà (restes d'un quadern de tapa dura que tenia per reciclar).
S'hi van fer alguns plecs estil acordió, amb unes petites escletxes, per passar-hi i ocultar uns claus d'enquadernar a fi de muntar, posteriorment, les fulles de la llibreta (vegeu el punt 7).


3. Folrar l'interior de la llibreta podia fer-se en paper però semblava que el cuir de l'exterior demanava "alguna cosa més". I en el fons de teixits per reciclar hi havia una corbata d'uns tons marrons i d'una mides adients al projecte.
Va caler, doncs, desmuntar la corbata, i planxar-la bé per eliminar línies de plec.
Atès que el teixit de corbata sol ser molt fi, per dotar-lo de resistència i manipular-lo millor, es va optar per enganxar-hi un tros d'entretela termoadhesiva de la mida del cuir, amb un marge d'1 cm.


4. En acabat, retallem la tela de la corbata seguint la pauta de l'entretela i l'encolem amb làtex a la base de cartó, girant el marge d'1 cm. endins.
Quan estigui ben sec es poden marcar els plecs del cartó.


5. Després, és el moment de remarcar les escletxes que s'han fet al pas 2, i que el recobriment de tela haurà tapat per un costat (A la imatge s'han destacat en negre).
És important perquè, tot seguit, hem de passar-hi les dents del clau d'enquadernar.
Un cop col·locat, s'ha de tancar el plec d'acordió i, un cop encolat amb làtex, la base del clau quedarà amagat i ben subjecte (la direcció del plec s'assenyala amb una fletxa, a la imatge).
En aquest cas s'ha ajudat l'efecte de la cola amb un parell de pinces metàl·liques per mantenir el plec a lloc fins el complet assecatge.
6. Després d'estudiar diverses maneres de tancament per a la llibreta, es va optar pel cordó elàstic. Tots els sistemes deixaven marca en el cuir o tapaven part del motiu celta, de manera que era més aviat qüestió de causar el mínim impacte.
Un cop trobar la mida de cordó ideal per a una bona subjecció, i fer-hi un nus, es va encolar amb làtex entre el cuir i la base, al mateix temps que s'uneixen les parts.
Sempre cal mantenir les peces sota un pes i/o amb pinces mentre s'asseca la cola.
7. I ja està! El darrer pas consisteix en preparar els fulls de la llibreta amb paper reciclable (és a dir, fulls només impresos a una cara que tenen l'altre per aprofitar) fruit d'error d'impressió, de fullet publicitaris amb una cara en blanc, etc. Després de tallar el paper a la mida desitjada, només cal fer, amb una perforadora, els forats per enquadernar els fulls.
A la imatge es veu com queda el clau d'enquadernar tancat. Tot i que, mentre es fa servir la llibreta, queda completament ocult a la vista.

Digressió gastronòmica 1: pastisset de formatge

Mentre no tiren endavant els projectes en marxa aptes pel bloc (la resta són feines de reparació i manteniment de la llar que no tenen major repercussió), he estat fent un pastisset ràpid. És molt i molt dolç però també deliciós, i perfecte per improvisar una celebració, si un amic teu de l'ànima fes anys avui, posem per cas...

Ingredients:

1 terrina estàndard de formatge cremós
1 pot petit de llet condensada
2 llimones grans
batedora elèctrica
Fruites del bosc o maduixes
200 gr de galetes tipus Maria
40 gr de mantega
1 motlle mitjà o 2 motlles petits
Paper de forn (opcional)

Instruccions:

1. Mentre fonem la mantega, piquem les galetes. En acabat ho barregem tot i ho posem al fons dels motlles, prement fort amb la cullera perquè quedi una massa compacta. En aquest cas, com no disposava d'un motlle mitjà ni dels que s'obren, he optat per dos motlles petits, un quadrat i un rodó, folrats amb paper de forn per evitar que el pastisset s'hi enganxi. Ho posem a la nevera perquè vagi agafant consistència.



2. Posem en un bol la llet condensada i el contingut de la terrina de formatge i, amb la batedora elèctrica (si no volem fer múscul), ho barregem fins aconseguir una pasta cremosa. Tot seguit, hi afegim el suc de les llimones, que ja tindrem preparat.


3. Vessem la crema resultant dins dels motlles, damunt de la base de galeta que ja estarà bastant presa. Cobrim bé tota la superfície escampant la crema amb la cullera. En acabat, ho posem novament a la nevera. S'hi ha d'estar una hora, com a mínim, per adquirir la consistència desitjada.

4. Poc abans de servir, desmotllem, a fi de guarnir el pastisset.
5. Si el guarnim amb fruites del bosc la cosa no té més complicació, però si fem servir maduixes hi ha opcions diverses: posar-les-hi senceres, o tallades com és el cas. Una altra manera seria tallar-les abans de vessar la crema i intercalar una capa de crema i una de fruita.

Catifa casolana de roba reciclada

Què passa quan no trobes una catifa que et faci el pes, per mides o per preu, tens més o menys temps i t'agrada complicar-te una miqueta la vida? Doncs que agafes i proves de fer-ne una, de catifa. Aquesta és la meva intenció, però com el meu teler és petit hauré d'anar per pams. De moment ja en tinc una part realitzada!


Materials:

- Teler de bastidor amb travesser (en el meu cas trobat al carrer)

- Tros de fusta per fer de llançadora (si no disposes d'una "professional")

- Ganxo llançadora (en aquest cas fabricat amb un penjador de filferro) . Vegeu nota, més avall.

- Cordill per a l'ordit ("esquelet" de la catifa)

- Cabdells de roba per reciclar (pijames, samarretes o similars). Vegeu nota, més avall.

- Pinta per pitjar les tires de teixit les unes contra les altres conforme anem teixint, de manera que quedin atapeïdes, sense deixar forats a la trama.

- Ganxet

Nota sobre l'ús del ganxo llançadora i de la fusta llançadora:

El ganxo és per quan l'ordit (el cordill) és tan a prop de la vora del teler que no deixaria passar la fusta llançadora. Així s'han fet, en aquest cas les primeres i les últimes tires de teixit (trama).

La fabricació del ganxo consisteix en desdoblegar un penjador de roba d'aquells de filferro i aconseguir una tira metàl·lica llarga amb un ganxo més petit en una punta. També és pot fer, és clar, amb un tros llarg de filferro fort.

La fabricació de la fusta llançadora consisteix en aprofitar el lateral d'una capsa de fruita.

Nota sobre com tallar la roba:

La trama ("cos" de la catifa) es fa amb tires de roba d'aproximadament 2 cm.

Les peces de tela per reciclar es tallen en espiral a partir de les mànigues, camals o baixos a fi d'aconseguir tires ben llargues.

Es poden unir entre si, de ser necessari, amb fil i agulla, un nus o amb algun altre mètode.

Instruccions per teixir:

1.- Muntem al teler un ordit a base de cordill de manera que quedi ben tensat.

2. Les tires de roba es poden teixir de manera diversa, fent dibuixets, etc., però aquí s'ha optat per una trama senzilla: passar tira per damunt de dos cordills, passar tira per sota dels dos cordills següent , i així consecutívament.

Per començar, es va passant el travesser seguint aquesta pauta dos cordills amunt-dos cordills avall a través de tot l'ordit. Quan arriba a l'extrem oposat el deixem fixe i aprofitem l'espai que forma en l'ordit per passar-hi el ganxo llançadora de filferro (també es pot passar directament el ganxo i, de fet, quan treballes en espais molt justos no hi ha altra manera de fer-ho)

Un cop hagi passat el filferro, hi enganxarem a l'extrem la tira de teixit. Ja podem arrossegar el filferro (amb cura de no enredar-nos amb el cordillam), fins arribar a l'extrem oposat.

Després de traure el filferro i treure el travesser (si en fem servir), empenyerem la tira de teixit cap amunt amb la pinta. Això ho farem a cada passada, de manera que les tires es vagin atapeïnt les unes contra les altres.


3. Tot seguit, passem el ganxo llançadora en direcció contrària, procurant que si en la tira anterior el teixit va dos amunt-dos avall, en aquesta vagi dos avall-dos amunt. A la foto d'aquí dalt es veu clarament, em penso, a què em refereixo.

4. Quan ja tinguem unes quantes passades fetes, ja podrem utilitzar la fusta llançadora.

Muntem sobre la fusta unes quantes voltes de teixit (les que puguin passar entre els cordills de l'ordit) i continuem teixint amunt-avall o avall-amunt, segons toqui.

5. De seguida veurem el resultat que, tot i molt bàsic, fa il·lusió. Compte amb les vores del nostre teixit. En un teler tan simple poden tenir tendència a deformar-se una mica. Només hem de procurar estar a l'aguait i no prémer massa les tires després de cada passada.

Pel que fa a les possibles desviacions en horitzontal, també són bastant corrents. Aquí s'han solucionat intercalant tires de roba en els racons on s'havia perdut la línia, per continuar teixint en quant aquesta es recuperava.

6. Quan ja ens acostem al final del nostre teixit, hem de tornar a utilitzar el ganxo llançadora i, al final, rematar amb el ganxet i una tira de tela fent cadeneta sobre l'ordit.

En acabat, s'ha desmuntat la catifa del teler. I aprofitant que s'ha fet servir un ganxet per empènyer les bagues de cordill fora dels clauets que les tensaven, s'han anat muntant aquestes bagues una sobre l'altra, de manera consecutiva, per assegurar millor la vora. Encara que, mai no està de més fer unes puntades de fil i agulla en alguna zona susceptible de desfer-se.

En aquest cas només s'ha fet en un extrem perquè la intenció és teixir altres peces i unificar-les a ganxet o amb fil i agulla, a fi de crear una catifa més gran.

De totes maneres, si es volen fer individualment, queden molt bé com a catifes independents.